Posts tagged rondallas valencianas

FELIÇ ANY NOU 2014

Rondalles Valencianes vos desija feliç i prósper any nou 2014!!

Leave a comment »

El Princip Malaltuç

En un temps molt antic hi havia un rei que tenia un fill groguiç, malaltuç, sense ganes de menjar, ni de fer res. Per aixo el mimaven i li concedien tot lo que desijava. No obstant aixo era animos: les forces fisiques no corresponien als seus somis de grandea: ser un cavaller esforçat i mamprendre la conquista d’un gran regne lluitant contra jagants en batalles descomunals.

Al princip el visitaren els meges de mes fama i no conseguiren curar-lo. Pero no se qui va dir que en una montanya molt alta es criava la medicina que ell necessitava: un frutal que produïa unes pomes d’or que aumentaven les forces de qui les tastava.

El princip, qui a pesar d’estar tant debil tenía ganes d’aventures, demanà permis a son pare, qui es resistia a donar-li’l, i sense cap acompanyament, es llancà a la conquista del fruit dorat que li havia de donar la salut.

Quan el princip passava pel carrer, montant en el cavall blanc que li havia regalat son pare, la gent exclamava: ¡mira, pareix un llapis damunt d’un cavall! Tan primet estava.

Anant de cami se li va fer de nit i buscà estage en una caseta del campo En la caseta vivia una agüeleta que els donà hostage, al princip i al cavall. El pricip li demanà informes a la velleta sobre l’arbre prodigios que tenía aquells fruits que donaven tanta força. La velleta li va donar la següent informacio:

Camina en la direccio de l’estrela polar, sense girar ni a la dreta ni a l’esquerra. Passaras per una montanya molt escarpada. En mig del bosc trobaras un jagant. Este te posarà a prova. Si la superes, te deixarà seguir el teu cami. Despres seguix alvançant. Al final del cami voras la pomera dels fruits que donen força.

Al sendema de mati, el princip es despedix de la velleta, puja al cavall i mampren el seu cami. Cavalcant de dia i descansant de nit va sempre en la direccio que la velleta li havia indicat. Arriba dalt de la montanya, dins d’un bosc espes, i alli li ix un jagant, alt com un campanar.

¡So! -li diu el jagant al cavall, agarrant-lo dels ramals. Obliga a descavalcar al princip i li diu en una veu molt grossa-:

Pel cami que portes, ya veig que te dirigixes a l’hort de la pomera de les pomes de la força. Pero has de saber que no te deixare passar avant si no me demostres ta superioritat en alguna cosa. Com yo me considere superior te deixe que tries la prova.

El princip en vore al jagant tant alt en les cames obertes, va tindre una inspiracio i contesta:

En seguida. A vore si tu pots fer lo que yo faig.

I puja damunt del cavall i li passa al jagant entre mig de les cames.

El jagant, tot sorpres per l’inteligencia del princip i no volent fer us de sa força, exclamà:

M’has guanyat. ¡Pots seguir avant! Pero en una condicio: que en tornar no passes per aci.

El princip seguix el seu cami, ara diferent, mes planet, mes ample, vorejat de verdor i floretes, i arriba al’hort de la pomera de les pomes de la fortalea: eren dorades, en galtes roges, d’un aroma i d’un gust delicios.

No va poder contindre’s el princip i, immediatament, començà el tractament de la seua malaltia, menjant-se dos o tres pomes seguides. Una volta satisfet, omplí un sac d’aquell fruit tant prodigios i manprengue el cami de retorn, per a continuar en el palau la cura de sa malaltia.

El princip no va tornar a casa pel mateix cami pel que havia anat, per por al jagant, que li ho havia prohibit, sino per unes sendes estretes i tortuoses per a on corrien llops, lleons, tigres, i tota classe d’animals silvestres. El princip anava vencent a les feres que li eixien al pas, una darrere de l’atra, ferint-les en la faca que portava, i en la força recuperada dels seus braços.

Per fi el princip arribà a casa, abraçà a son pare, segui el tractament, es curà del tot i en aquella casa tots foren feliços.

 

Per Josep Maria Guinot i Galan

http://www.artana.org/JoseMaria/Princip.htm

 

Leave a comment »

M’AGRADA RondallesValencianes!

T’agrada el nostre treball? Te és útil el nostre blog? Vols estar a la última cada vegada que publiquem algo?

FES CLICK EN M’AGRADA (Me Gusta) :-) !!

¿Te gusta nuestro trabajo? ¿Te es útil nuestro blog? ¿Quieres estar a la última cada vez que publicamos algo?

HAZ CLICK EN ME GUSTA :-) !!

Leave a comment »

L’adulador del mandari

L’adulador del mandari.


Hi havia en China un mandari que tenia un ministre molt adulador, al qual de mal nom li dien “Baixa-garrofes”, perque sempre li dona va la rao al mandari, encara que diguera les coses mes absurdes o pretenguera lo mes injust del mon.

Gracies a aixo se sostenia en el carrec i conservava la vida.

Un dia el mandari li va preguntar al ministre: ¿ Que diu la gent de mi?.

El ministre va contestar: ¡ Oh majestat ! el poble diu que series un gran rei si no al alçares tant el colze.

¿ Vols dir, replica el mandari, que perc el coneiximent?.

A continuacio pregunta: ¿ A on està el teu fill?, digues-li que vinga.

El ministre el porta davant del mandari. -¡Que es pose alli davant! ordenà el mandari. El fill del ministre es coloca uns passos mes cap alla.

El mandari pren un arc i una flecha i apunta al fadri, dient: “va directa al cor”.

Dispara la flecha, i el fill del ministre cau mort en l’acte.

El ministre tement per la seua propia vida, comenta: ¡Oh, mandari!, ni Apolo havera tengut un tir tan certer.


Artana Estiu 1993
Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.

http://www.artana.org

http://www.artana.org/josemaria/mandari.htm

Leave a comment »

El casament de la princesa

En el pais d’Artanlandia un dia de mati la gent no parava de fer comentaris: acabava de fer-se public que la Reina anava a casar a la seua filla unica, la princesa Irene, en un poderos princip extranger, d’un pais molt llunya.
La cosa tenia importancia, perque la Reina, al quedar-se viuda, havia deixat el govern de la nacío en mans d’un ministre que no era del gust del poble.
Aquell ministre era injust i profitos i s’enriquia a força de pujar les contribucions i omplir-se la borjaca: tot ho fea malament.

Per a postres tenia una filla, Angelina, mes lleja que un pecat, degut sobre tot al seu nas, tan descomunal que quam anava anant se li adelantava mes d’un pam.
El poble creia que si la princesa es casava en un princip poderos, i com Deu mana, tot aquell desgovern s acabaría ,el ministre seria destituit i el reine escomençaria a estar ben regit, en pau i prosperitat.
Quan el ministre es va enterar de la decissio de la Reina, se va enfurir, pensant llogicament que el princip, quan vindria, no li permetria governar en tantes trapaceries, i va cridar a la seu filla i va tindre ab ella una conversa secreta, en la que li exposà els seus plans per a que el reine, en conte d’anar a parar a la princesa, fora per a ella.
Esta va donar a son pare la conformitat en tot.
A continuacio el ministre ruin va anar a parlar, en la Reina i li va dir: Senyora, ¿me concediu l’honor de que la meua filla acompanye a la vostra al pais a on tindra lloc el casament? La Reina, sense sospitar res, va donar el seu consentiment i encara li ho va agrair.

Arribà el dia de la partida i prepararen cavalls per a la princesa, la filla del ministre i l’acompanyament.
Este anava davant obrint el pas, i darrere anaven les dos fadrines, al pareixer en bona armonia.
Pero pronte van començar les desavenencies . En el cami van passar per davant d’una font, i la princesa li va demanar per favor a la filla del ministre que li donara aigua.
Angelina , que encara que ho dissimulava, esta va per dins plena d’enveja i malevolencia, va contestar: Princesa, baixeu del cavall i vos mateixa podreu beure de la font, yo no tinc ganes de descalvacar.
La princesa aixina ho va fer, va baixar de la cavalleria i va beure tot lo que se li va antoixar.
Mes avant, ya a la fi de la jornada, la princesa Irene va tindre fam i digue a la companyera: yo tinc fam, voldria menjar ya.
A lo que respongue Angelina: Ya m’he cansat de dissimular; aci la que mana soc yo; yo sere la princesa d’ara en avant i tú estaras a les meues ordens; es inutil que recorregues als criats del sequit, que ells son tots de la completa confiança de mon pare i no te faran gens de cas, aixina es que baixa del cavall i servix-me el sopar tú a mi, i si no obeixes ta mare pagara les consqûencies: mon pare la tancara en un calaboç en lo mes fondo d’un castell.

La princesa tremolant de por contestà: ¿Com sabra ton pare que yo no m’he prestat a les teues artimanyes pera arrapar-me el novio?.
Un soldat de mon pare – digue Angelina- nos espera a mitat del cami per a portar-li noticies de com va la cosa.
La princesa, en vista de les circunstancies i veent que no podía confiar en l’ajuda dels criats no va tindre mes remei que accedir en tot a la voluntat de la filla del ministre.
Aixina anaven caminan un dia i un atre dia en direccio al palau del princip estranger.
Un dia de tants els va alcançar un soldat qui, despres de parlar en secret en Angelina, s’en va tornar cap al palau real.
Quan la comitiva va aplegar al castell-palau del reí estranger, els van recibir en bombo i platillos, es dir, en un gran recibiment de musiques, vols de campanes, traques i atres mostres d’alegria.
Angelina es presentà com a princesa, i la verdadera princesa, com a dama de companyia.
Tan pronte com entraren en el castell s’organisà la presentacio de la princesa a la familia real, en el salo del trono.
Alli estaven assentats el rei, la reina i el princip, i a la presencia d’ells passaren, despres de fer la protocolaria reverencia, Angelina i els seus acompanyants mes distiguits.
Irene es va quedar esperant a la porta.
Quan el princip va vore a Angelina, tan lleja, es va desilusionar (¡ ell que havia associat sempre el nom de princesa al grau mes alt de bellea femenina! ) i mentres son pare donava la benvenguda als visitants, el princip, pretextant que no s’encontrava be, s’en va anar corrents a la seua habitacio acompanyat d’un cortesa.
Pero, a pesar de lo disgustat que estava, es va donar conte de lo guapa que era la chica que estava a la porta i que pertanyia a l’acompanyament de la que ell creia princesa.

Quan se va acabar la ceremonia, Angelina, al eixir li va pegar una “colsa” a Irene i li va dir: hala, gandula, fes-te carrec de totes les maletes i puja-ho tot a les habitacions que nos han preparat a nosatres.
Aixina ho feu Irene. ¡Van transcorrer alguns dies i el princip fugia la conversa ab Angelina, de la qual no li agradaven, ni el caracter, ni el nasot que tan lleja la fea, per lo qual fon recriminat per son pare el rei.
En canvi cada dia li caía mes en gracia la doncella, la qual trobava hermosa, simpatica, dolça i educada, fins enamorar-se perdudament d’ella.
Els pares del princip veen com este no tenia ningun interes en parlar en Angelina, i l’animaven a que per lo menys despres de dinar pasejara un ratet ab ella: que si no li agrada va, que tinguera paciencia i se resignara, ya que es tractava d’un casament de gran conveniencia, lo que es diu un casament per raons d’Estat.
Com Angelina va suspitar l’inclinacio del princip per Irene, intenta fer-la desapareixer de la seua presencia, i al efecte li va demanar que li buscara alguna ocupacio a la “doncella” per aquells dies, a fi de que no estiguera tan ociosa.

El princip li busca ocupacio en una granja a on tenia que pasturar oques.
A Angelina la solucio li paregue mgnifica.
La doncella fon portada a la granja, llunt del castell, i allí passava día i nit, esperant que algun dia allo s’acabaria.
Al cap d’uns dies, el princip, fent com qui passava per allí per casualitat, pero en veritat en el deler de vore a la “doncella” de qui estava enamorat, va entrar en la granja a visitar a Irene, una verdadera Princesa que esta va guardant oques; entrà sileciosament i la encontrà torcant-se les llagrimes dels ulls, El princip li pregunta: ¿ Per que plores, chiqueta? La doncella respongue, ! no res, es que m’ha entrat una brossa a l’ull “.
El princip, al tornar al castell, li va contar a son pare lo que passava i que en tot allo devia haver algun misteri, puix, no era corrent que una chica tan agraciada fisicament, fora al mateix temps tan desgraciada.
Son pare va voler averiguar lo que succeia i es dirigí a la granja, i encontrà a la “doncella” plorant.
¿ Per que plores ? digue el rei.
La chica, per por a les represalies de la verinosa Angelina, va dir magestat, no puc dir a ningu lo que me passa; si ho fera, sufriria un gran castic.
El rei replica: ya que no me ho pots dir a mi, dis-ho a eixe arbre que esta ahí a la vora, i aixina no podras ser castigada.
La princesa Irene, animada per les paraules del rei, s’acosta a l’arbre i li conta les seus penes: ” Que desgraciada soc, que sent una princesa, destinada a casar-me en un princip, tinc que fer de criada d’una impostora, qui me maltracta.
Qué desgraciada soc, que si dic a algu lo que me passa, mare sera tancada en una masmorra per a tota la seua vida.
El reí, que va escoltar tot lo que la “doncella” li havia confessat a l’arbre, li va dir a Irene: a ta mare no li succeira res: per aixo estic yo aci Anem al castell i prepararem el teu casament, que el meu fill a qui vol es a tu.

En el palau se va aclarir tato El rei precedit d’un esquadro de cavalleria i acompanyat de la real familia se va dirigir en companyia de tots els que havien anat a formalisar el casament, al castell d’Artanlandia, a on no els esperaven encara i al pillarlos desprevenguts, va ser facil destituir al ministre ruin i rebaixar a la seua filla a fregar els pissos del palau.
Als poc dies es va celebrar la boda del princip en la princesa Irene. Se casaren i foren molt feliços, i el princip va gobernar el pais en pau i progres, i els subdits van quedar molt pagats del canvi.

El pare Guinot – http://www.artana.org/JoseMaria/Casament.htm

Artana Estiu 1994

www.rondalles-valencianes.tk

Leave a comment »

El porc, el caball i el pardalet.

El porc, el caball i el pardalet.

Apolec


 

Abel i els seus amics disputaven a voltes sobre la llibertat.

Tots estaven d’acort en que la llibertat era u dels principals tesors o drets de l’home, que hi havia que defender, i les autoritats promoure, i procurar que els demes respecten.

La discussio era mes be sobre les llimitacions o renuncies a la llibertat.

Abel defenia que la llibertat era un be tan absolut que per res del mon se devia renunciar ad ell: “si ta casa es crema -dia ell- ningu té dret a vindre a apagar-te-la: pots deixar-la cremar”.

Lluis estava en l’extrem contrari: aplicant mal aquell aforisme antic “lo primer es viure i la segon filosofar” creia que lo principal era tindre la pancha plena, que la llibertat no importava, perque -dia Lluis- ¿ per a que vols la llibertat si te mors de fam?.

En canvi Joan, mes centrat concedia que la llibertat es una gran cosa, pero qué era precis admetre algunes llimitacions: en primer llojc, la llibertat d’uns s’acaba aon escomença la dels atres; en segon lloc, es precis llimitar la llibertat en servici del progim. Vivint en un mon social, deia Joan, els uns havien de sacrificar el seu temps i les seues activitats en benefici dels atres; sense eixa solidaritat la vida social seria impossible”.

I a proposit d’aixo Joan va contar la sigüient fabula:

Una volta hi havia un llaurador molt cult, que va valer experimentar qué es lo que apreciaven mes els animalets, si la llibertat o la seguritat.

Tenia en casa un pardalet en una gabia dorada, un cerdet en la porquera, molt ben alimentat, i un cavall lligat al pesebre, en la quadra, molt ben tractat.

Va obrir la porta al pardalet, va soltar la porquera per a que se’n ixquera el porc, i va deslligar al cavall, deixant-li la parta oberta, per a que si volia se’n anara.

El pardalet, a pesar de viure en una gabieta d’or no faltar-li res, tan pronte cam va poder, se va escapar i no va tornar mes.

El cerdet no va haver forma de fer-lo eixir de la porquera , per mes que li pegaren, per por a pedre l’abeurall.

El cavall, al vore’s solt, va donar uns passos d’aci cap alla, inclus va passejar un poc pel carrer, i a la fi va tornar al corral.

El llaurador va tindre en l’actitut dels tres animalets un eixemple per a classificar als homens en relacio a la llibertat. En la vida hi ha qui no aprecia la llibertat: com el cerdet. Hi ha qui la aprecia sense limitacio, com el pardalet. I hi ha qui, amant la llibertat, sap llimitar-se-la per solidaritat humana, sacrificant-se pels demes: com el cavall.


Artana Estiu 1993
Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.

http://www.artana.org/JoseMaria/cuentos.htm

Leave a comment »

Seguir

Recibe cada nueva publicación en tu buzón de correo electrónico.

Únete a otros 76 seguidores