El casament de la princesa

En el pais d’Artanlandia un dia de mati la gent no parava de fer comentaris: acabava de fer-se public que la Reina anava a casar a la seua filla unica, la princesa Irene, en un poderos princip extranger, d’un pais molt llunya.
La cosa tenia importancia, perque la Reina, al quedar-se viuda, havia deixat el govern de la nacío en mans d’un ministre que no era del gust del poble.
Aquell ministre era injust i profitos i s’enriquia a força de pujar les contribucions i omplir-se la borjaca: tot ho fea malament.

Per a postres tenia una filla, Angelina, mes lleja que un pecat, degut sobre tot al seu nas, tan descomunal que quam anava anant se li adelantava mes d’un pam.
El poble creia que si la princesa es casava en un princip poderos, i com Deu mana, tot aquell desgovern s acabaría ,el ministre seria destituit i el reine escomençaria a estar ben regit, en pau i prosperitat.
Quan el ministre es va enterar de la decissio de la Reina, se va enfurir, pensant llogicament que el princip, quan vindria, no li permetria governar en tantes trapaceries, i va cridar a la seu filla i va tindre ab ella una conversa secreta, en la que li exposà els seus plans per a que el reine, en conte d’anar a parar a la princesa, fora per a ella.
Esta va donar a son pare la conformitat en tot.
A continuacio el ministre ruin va anar a parlar, en la Reina i li va dir: Senyora, ¿me concediu l’honor de que la meua filla acompanye a la vostra al pais a on tindra lloc el casament? La Reina, sense sospitar res, va donar el seu consentiment i encara li ho va agrair.

Arribà el dia de la partida i prepararen cavalls per a la princesa, la filla del ministre i l’acompanyament.
Este anava davant obrint el pas, i darrere anaven les dos fadrines, al pareixer en bona armonia.
Pero pronte van començar les desavenencies . En el cami van passar per davant d’una font, i la princesa li va demanar per favor a la filla del ministre que li donara aigua.
Angelina , que encara que ho dissimulava, esta va per dins plena d’enveja i malevolencia, va contestar: Princesa, baixeu del cavall i vos mateixa podreu beure de la font, yo no tinc ganes de descalvacar.
La princesa aixina ho va fer, va baixar de la cavalleria i va beure tot lo que se li va antoixar.
Mes avant, ya a la fi de la jornada, la princesa Irene va tindre fam i digue a la companyera: yo tinc fam, voldria menjar ya.
A lo que respongue Angelina: Ya m’he cansat de dissimular; aci la que mana soc yo; yo sere la princesa d’ara en avant i tú estaras a les meues ordens; es inutil que recorregues als criats del sequit, que ells son tots de la completa confiança de mon pare i no te faran gens de cas, aixina es que baixa del cavall i servix-me el sopar tú a mi, i si no obeixes ta mare pagara les consqûencies: mon pare la tancara en un calaboç en lo mes fondo d’un castell.

La princesa tremolant de por contestà: ¿Com sabra ton pare que yo no m’he prestat a les teues artimanyes pera arrapar-me el novio?.
Un soldat de mon pare – digue Angelina- nos espera a mitat del cami per a portar-li noticies de com va la cosa.
La princesa, en vista de les circunstancies i veent que no podía confiar en l’ajuda dels criats no va tindre mes remei que accedir en tot a la voluntat de la filla del ministre.
Aixina anaven caminan un dia i un atre dia en direccio al palau del princip estranger.
Un dia de tants els va alcançar un soldat qui, despres de parlar en secret en Angelina, s’en va tornar cap al palau real.
Quan la comitiva va aplegar al castell-palau del reí estranger, els van recibir en bombo i platillos, es dir, en un gran recibiment de musiques, vols de campanes, traques i atres mostres d’alegria.
Angelina es presentà com a princesa, i la verdadera princesa, com a dama de companyia.
Tan pronte com entraren en el castell s’organisà la presentacio de la princesa a la familia real, en el salo del trono.
Alli estaven assentats el rei, la reina i el princip, i a la presencia d’ells passaren, despres de fer la protocolaria reverencia, Angelina i els seus acompanyants mes distiguits.
Irene es va quedar esperant a la porta.
Quan el princip va vore a Angelina, tan lleja, es va desilusionar (¡ ell que havia associat sempre el nom de princesa al grau mes alt de bellea femenina! ) i mentres son pare donava la benvenguda als visitants, el princip, pretextant que no s’encontrava be, s’en va anar corrents a la seua habitacio acompanyat d’un cortesa.
Pero, a pesar de lo disgustat que estava, es va donar conte de lo guapa que era la chica que estava a la porta i que pertanyia a l’acompanyament de la que ell creia princesa.

Quan se va acabar la ceremonia, Angelina, al eixir li va pegar una “colsa” a Irene i li va dir: hala, gandula, fes-te carrec de totes les maletes i puja-ho tot a les habitacions que nos han preparat a nosatres.
Aixina ho feu Irene. ¡Van transcorrer alguns dies i el princip fugia la conversa ab Angelina, de la qual no li agradaven, ni el caracter, ni el nasot que tan lleja la fea, per lo qual fon recriminat per son pare el rei.
En canvi cada dia li caía mes en gracia la doncella, la qual trobava hermosa, simpatica, dolça i educada, fins enamorar-se perdudament d’ella.
Els pares del princip veen com este no tenia ningun interes en parlar en Angelina, i l’animaven a que per lo menys despres de dinar pasejara un ratet ab ella: que si no li agrada va, que tinguera paciencia i se resignara, ya que es tractava d’un casament de gran conveniencia, lo que es diu un casament per raons d’Estat.
Com Angelina va suspitar l’inclinacio del princip per Irene, intenta fer-la desapareixer de la seua presencia, i al efecte li va demanar que li buscara alguna ocupacio a la “doncella” per aquells dies, a fi de que no estiguera tan ociosa.

El princip li busca ocupacio en una granja a on tenia que pasturar oques.
A Angelina la solucio li paregue mgnifica.
La doncella fon portada a la granja, llunt del castell, i allí passava día i nit, esperant que algun dia allo s’acabaria.
Al cap d’uns dies, el princip, fent com qui passava per allí per casualitat, pero en veritat en el deler de vore a la “doncella” de qui estava enamorat, va entrar en la granja a visitar a Irene, una verdadera Princesa que esta va guardant oques; entrà sileciosament i la encontrà torcant-se les llagrimes dels ulls, El princip li pregunta: ¿ Per que plores, chiqueta? La doncella respongue, ! no res, es que m’ha entrat una brossa a l’ull “.
El princip, al tornar al castell, li va contar a son pare lo que passava i que en tot allo devia haver algun misteri, puix, no era corrent que una chica tan agraciada fisicament, fora al mateix temps tan desgraciada.
Son pare va voler averiguar lo que succeia i es dirigí a la granja, i encontrà a la “doncella” plorant.
¿ Per que plores ? digue el rei.
La chica, per por a les represalies de la verinosa Angelina, va dir magestat, no puc dir a ningu lo que me passa; si ho fera, sufriria un gran castic.
El rei replica: ya que no me ho pots dir a mi, dis-ho a eixe arbre que esta ahí a la vora, i aixina no podras ser castigada.
La princesa Irene, animada per les paraules del rei, s’acosta a l’arbre i li conta les seus penes: ” Que desgraciada soc, que sent una princesa, destinada a casar-me en un princip, tinc que fer de criada d’una impostora, qui me maltracta.
Qué desgraciada soc, que si dic a algu lo que me passa, mare sera tancada en una masmorra per a tota la seua vida.
El reí, que va escoltar tot lo que la “doncella” li havia confessat a l’arbre, li va dir a Irene: a ta mare no li succeira res: per aixo estic yo aci Anem al castell i prepararem el teu casament, que el meu fill a qui vol es a tu.

En el palau se va aclarir tato El rei precedit d’un esquadro de cavalleria i acompanyat de la real familia se va dirigir en companyia de tots els que havien anat a formalisar el casament, al castell d’Artanlandia, a on no els esperaven encara i al pillarlos desprevenguts, va ser facil destituir al ministre ruin i rebaixar a la seua filla a fregar els pissos del palau.
Als poc dies es va celebrar la boda del princip en la princesa Irene. Se casaren i foren molt feliços, i el princip va gobernar el pais en pau i progres, i els subdits van quedar molt pagats del canvi.

El pare Guinot – http://www.artana.org/JoseMaria/Casament.htm

Artana Estiu 1994

www.rondalles-valencianes.tk

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: