El Nadal dels orfens

En una familia eren una madrastra i dos chiquets: Fineta la major, de deu anys , y Ramonet, de quatre. Al morir sa mare, al pare li va faltar temps per a tornar a casar-se, i al poc de temps es va morir ell tambe, deixant als seus fills en mans de la madrastra, que no tenia per als fillastres les atencions i caricies d’una mare.

Era la vespra de Nadal, bastant avançat el dia, quan la ” tia” o madrastra, envia a Fineta a que li portara un feixet de llenya del bosc.
Fineta va obedir sense chistar, anant al proxim bosc acompanyada de Ramonet, que estava molt penjat ad ella i sempre li anava darrere. Quan se cansava d’anar a peu obria els bracets i dia: al bracet, teta i la seua germaneta l’agarrava al braç o el pujava al coll.
Quan tornaven del bosc se fea ya de nit, i el chiquet volia que l’agarraren al braç pero Fineta, com tenia les mans ocupades en el braçat de llenya, anava enganyant-lo cada troset de cami, dient-li que mes avant l’agarraria quan arribaren a un penyot que hi havia a la vora del cami.

En efecte, en arribar alli, la chiqueta va deixar el feix de llenya en terra, va descansar un ratet, i al proseguir el cami portava a Ramonet al coll, ben agarrat de bracets i peus, i en la ma el fardet de llenya.
Quan arribaren a casa va deixar en terra les dos carregues, el chiquet i el feixet, i va tocar a la porta per a que sa “tia” li obrira ¡ Pam, pam, tia, obri que soc yo!.
La tia obri sense tardar i escomença a renyir a Fineta per haver tornat a casa tan tart, casi de nit. ¡ Ya era hora de que vingueres a casa, malfainera! , tota l’escura, encara per fer.

Tia, es que m’costat molt de arreplegar la llenya, tot mentires, tu, que no penses mes que en jugar. ¡Hala, a la cuina, a escurar de seguida!, i tu monyicot, a dormir, que ya es de nit.

El chiquet va esclafir en un plor, mes per fam, que pel mal tracte de la madastra, i la germaneta va intervindre dient: tia, es que Ramonet te fam i per aixo plora.
¡Calla, bocuda, ¿com ha de tindre fam si per a berenar s’ha menjat un bon pentol de pa en figues!.
Esteu adalits, no penseu mes que en la fartera.
-No tia, no ho dic per mi, es que Ramonet no ha menjat en tot lo dia mes que aquella rua de pa en oli que voste li ha donat a migdia.
No plores- Ramonet, sigues bon chiquet, anem a dormir.

I dient aixo li caien les llagrimes. Mentrea tan Fineta l’acarona i el porta al llit, el tapa ben tapadet i li dona un bes.
A continuacio es posa a fer l’escura: plats, culleres, tenedors, gavinets, perols, cassoles, ho frega tot en espart i arena en la pica, com una doneta, pensant: quan vivía ma mare aço no passava, ¡ “a bon hora, si ma mare vixquera, Ramonet s’en hauria anat al llit sense sopar!.

En aixo es va sentir una rondalla que passava pel carrer cantant cançons nadalenques i Fineta va recordar que era la nit de Nadal, aquella nit que, quan vivia sa mare, celebraven en tanta alegria.
Encenien una gran foc en la llar, menjaven torrons, paraven un naiximent molt elemental pero artistic, i, en l’abre de Nadal, adornat de farolets, serpentines, llistes dorades, platejades, de vistosos colors i cascabells, penjaven varietat de joguets de poc valor, pero que colmaven les seues aspiracions.
¿ A on està ara tot allo, a on ha anat a parar? ¿ Per qué s’hauran mort els seus pares, sobre tot sa mare, que es la que mes els volia i se sacríficava per ells?.

Mentres sentia cóm els chics i els jovens anaven cantant aquelles cançons, acompanyades de “panderos” i simbombes, Fineta es posava de carn de gallina, de tanta emocio, i el cor si li n’anava darrere d’aquelles quadrilles de cantaors.

En el castell del poble, una noble senyora que alli habitava, tots els anys organisava un belen, i un arbre de Nadal, en el que posava infinitat de regals per als chiquets del poble.
Fineta ho recorda i va pensar que ella tambe podia anar al castell.
Va i li diu a la madrastra: Tia, yo voldria anar al castell.
La tia li diu: ¿qué estas loca?, en lo llunt que està. Fineta calla i una llagrimeta li corre per les galtes. Fa com qui s’en va a dormir i, quan compren que la madrastra s’ha gitat, s’alça d’esplayet, desperta a Ralmonet, sense fer ruido, i els dos juntets s’en van al castell.

Arriben alli participen en la festa. Contemlplen el “belen”, molt mes gran i mes bonico que el de la seua infancia: l’arbre de Nadal ple de joguets.
I no s’atrevixen a tocar res. Per fi la senyora del castell els diu que trien el joguet que vullguen. Ramonet tria un trenet Fineta s’aginolla als peus de la senyora i exclama;
¡ Senyora, si pot ser, yo vullc que torne ma mare!

Artana Estiu 1989

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: