Archive for Contes

Els tres porquets

En una ampla vall vivien tres porquets que eren germans. El llop sempre caminava perseguint-los per a menjar-se’ls.

Per a escapar del llop, els porquets van decidir fer-se una casa. El menut la feu de palla, per a acabar abans i poder anar-se’n a jugar. El mijà construí una caseta de fusta. Al vore que el seu germà menut havia acabat ya, es va donar pressa per a anar-se’n  a jugar en ell.

El major treballava en sa casa de rajola.

Ya voreu lo que fa el llop en vostres cases– va dir als seus germans mentres estos se passaven jugant tot el temps.

els tres porquets

els tres porquets

El llop va eixir darrere del porquet menut i ell va córrer fins la seua caseta de palla, pero el llop bufà i bufà i la caseta de palla va tombar.

 El llop va perseguir també al porquet pel bosc, que va córrer a refugiar-se en casa del seu germà mijà. Pero el llop bufà i bufà i la caseta de fusta assolà.

Els dos porquets eixiren corrent d’allí. Casi sense alé, en el llop unflat als seus talons, aplegaren a la casa del germa major. Els tres se ficaren dins i tancaren bé totes les portes i finestres.

El llop es posà a donar voltes a la casa, buscant algun lloc pel que entrar. En una escala molt pero molt llarga va pujar fins a la teulada, per a entrar per el fumeral. Pero el porquet major posà al foc un perol en aigua. El llop fartera va descendir per l’interior del fumeral, pero va caure dins de l’aigua bollint i es va cremar. Va escapar d’allí donant uns terribles crits que es sentiren en tot el bosc!

Anuncis

Leave a comment »

Simbad El Marí

Això era una vegada, en la ciutat de Bagdad vivia un vell i pobre que treballava de carregador.

Descansant junt a un palau, va exclamar: “¡Pobre de mi! –i es llamentava- ¡uns molt rics,  i atres, com yo,  tan pobres!” A la seua edat li era difícil eixercir el seu ofici.

El destí va voler que les seues queixes foren oides per l’amo d’un palau, qui va ordenar a un criat que fera entrar al vell. El vell carregador fon guiat fins una sala de a on hi havia varies persones sentades al voltant de l’amo d’este palau.

L’anfitrió i amo del palau es dia Simbad el marí, i va convidar al carregador a sentar-se en taula.

-Beu i menja tot lo que vullgues, estàs en ta casa- li va dir Simbad.

I així ho va fer el vell carregador; va beure i menjar tant com va voler en gran plaer.

-He escoltat les paraules que dies al carrer – va dir Simbad al carregador- pero he de dir-te que no ha segut sempre aixina, i que lo que havia heretat  de jove,  pronte ho vaig gastar en vicis i diversió.

Llavors vaig decidir ferme mercader. Vaig noliejar un barco i vaig eixir cap a l’Índia, pero aquells temps yo no tenia cap experiencia com a navegant.

Un matí vam vore una chicoteta illa i vam desembarcar. Mentre preparàvem un foc per al dinar, la terra va començar a menejar-se. Pero, pronte vam saber que no estavem en una illa i que no era la terra lo que tremolava, sino una ballena enfadada, que mos va llançar immediatament a la mar.

Per sort, vaig poder agarrarme a una gran branca de fusta que va acabar portant-me fins a una plaja.

Allí vaig trovar un enorme ou, i mentres m’acostava, un aucell gegant va baixar volant. I quan vaig vore l’oportunitat em vaig agarrar a una de les potes d’ell  fins que em va portar a una vall plena de  diamants i de serps. En eixa vall, uns hòmens llançaven troços de carn damunt dels

diamants, i aixina, els diamants quedaven pegats als filets i quan sels emportaven els pardalots, els hòmens conseguien els diamants sense perill de les serps.

Em vaig agarrar a un troç de carn i un pardal em va poder dur fòra d’allí.

Aplegat a este punt, Simbad el Marí  va interrompre el seu relat. Li donà al vell una almoina  i li pregà que tornara al dia següent.

Així, un dia després, Simbad va continuar el seu relat:

-Haguera pogut quedar-me en Bagdadgojant de la fortuna conseguida, pero m’avorria i em vaig tornar a embarcar. Tot fon be fins que mos sorprengué una gran tormenta i el barco naufragà. Forem llançats a una illa habitàda per uns nanos terribles, que mos agarraren presoners. Els nanos mos conduiren fins un jagant que tenia un ull només i que menjava carn humana. A l’aplegar la nit, aprofitant l’oscuritat, li clavàrem una estaca ruent en el seu unic ull i vam escapar d’aquell espantós lloc.

I de nou Simbad el Marí entregà al vell un atra almoina.

-Vaig iniciar un nou viage, pero per obra del desti el meu barco tornà a naufragar. Esta volta forem a donar a una illa plena de negres. Van fer esclaus als meus companyers, pero per sort vaig poder fugir, fins que vaig trovar uns hòmens que em van tractar amablement i vaig viajar en ells fins a Pèrsia.

El rei persa m’oferí la seua filla, en qui me vaig casar, pero al poc temps esta morí. Hi havia una costum en el regne: que el marit devia ser soterrat en l’esposa. Per sort, en l’últim moment, consegui escapar-me, escapant d’alguns perills, i vaig tornar a Bagdad carregat de joyes.

Així, el vell va dir:

-M’has donat una lliçó. T’he jujat malament Simbad.

I Simbad li va contestar: com has escoltat, la meua riquea és fruit de molts sacrificis i aventures.

Leave a comment »

La llebre i la tortuga

LA LLEBRE I LA TORTUGA

Açò era una vegada una llebre molt creguda que sempre pretenia ser més que ningú.

-¡Pesà, llevat d’en mig! ¡Sempre estàs marejant! Eres tan lenta que quan arribes al mercat ya serà l’hora de tancar! – es burlava a tot hora la llebre al vore a la tortuga.

La tortuga, cansada ya de sentir a la llebre, li va dir:

-¡Sempre estàs burlante de mi! Açò no pot seguir sempre aixina. ¡Estic farta!

Y la llebre sonrient li va dir:

-¿I com penses canviar-ho?

-Farem una carrera i, si guanye, deixaràs de molestar-me. – li va proposar la tortuga.

La llebre va acceptar molt contenta i a punt de començar la carrera encara li va dir:

-¿Chè, com se t’ocurrix reptar-me a fer una carrera?

Pero la tortuga li va respondre que encara era pronte per a pensar en guanyar.

Ningun animal volia pedres la correguda i tots van acodir.

El juge va donar la senyal d’eixida i la llebre va eixir escapà deixant allà arrere a la pobra tortuga.

Al cap de poc, la llebre, en vore que havia deixat molt llunt a la tortuga i veent el bon dia que feya, es va ajocar a la ombra d’uns arbres.

-Esta tortuga encara tardarà les seues hores en arribar hasda ací.

La llebre es va riure quan va vore la tortuga passar pel seu costat tan acalorà i li va preguntar si li apetia prendre un descans i menjar-se una safanòria.

-La que riga l’última riurà millor.

-¡Esta tortuga està fava! ¡Es pensa que guanyarà la carrera! – va dir la llebre.

 I poc després es va posar a fer la sesta a la soca d’un arbre.

Pero, un hora després, la llebre va despertar de la seua llarga becadeta. ¡No podia creure lo que veen els seus ulls! La tortuga havia traspassat la llinea de meta!

Tots els animals van anar a donar l’enhorabona a la tortuga.

-¡Vixca! – cridaven tots.

la liebre y la tortuga

la llebre i la tortuga

Tots estaven molt feliços. Tots excepte la llebre, que havia deprés una bona lliçó i no va tornar a molestar més a la tortuga.

Aixina que conte acabat, conte contat.

Comments (4) »

El Mig-Pollet

En un poble de Castello vivia un pollastret a qui, per ser tan chicotet, li dien “Mig-pollet”. A pesar de ser tan chicotet, tenía una forca sobrehumana: podriem dir magica. Se carregava a les espales tot lo que volia, per mes que pesara, i no se cansava gens, perque estava enchisat per una fada que li havia donat aquell poder.

Un dia Mig-pollet va decidir anar a la fira que feen en l’ermita de Sant Jaume, prou junt del poble a on vivia. No obstant la distancia, Mig-pollet va dir: si es fa de nit pel cami, em retirare per qualsevol cova o caseta i al sendema, quan se faça de dia continuare el meu cami.

A l’eixir del poble s’encontrà un gatet prenent el sol, qui li va preguntar:

¿Mig-pollet, a on vas?

A missa Sant Jac, respongue Mig-pollet.

¿Vols que vaja yo tambe?

No, no, que te cansaras.

No me cansare.

Mig-pollet va consentir que el gatet l’acompanyara. Pero al cap d’un temps el gatet s’havia cansat i va dir:

Mig-pollet, yo em canse.

¿Veus com t’ho dia yo? Puja dalt del meu collet.

Arriben un poc mes avant i veuen un gosset ajopit a la vora del cami, qui pregunta al pollet:

¿Mig-pollet a on vas?.

A missa Sant Jac.

¿Vols que vaja yo tambe?.

No, no, que te cansaras.

No em cansare.

El gosset seguix al Mig-pollet, al principi molt llauger. Pero pronte se cansa i mig pollet ha de carregar-se el gosset al coll.

Mes avant s’encontren un cavall que estava pasturant. L’animalet li diu al pollet:

¿Mig-pollet, a on vas?.

A missa Sant Jac, respon Mig-pollet.

¿Vols que vaja yo tambe?, diu el cavall.

No, no, que te cansaras.

No me cansare, diu el noble cavall.

Mig-pollet accedix a que el cavall l’acompanye, pero arriba un moment en que el cavall ya no pot mes i exclama:

Mig-pollet, yo me canse.

¿Veus com t’ho dia yo? Puja dalt del meu collet.

Caminant, caminant topeten en un bou que havia fugit del corral. El bou pregunta:

¿Mig-pollet a on vas?.

A missa Sant Jac.

¿Vols que vaja yo tambe?.

No, no, que te cansaras.

El bou diu que no se cansarà, pero se cansa, i Mig-pollet ha de carregar-se’l al coll.

Encara que Mig-pollet tenía molta forca, i no es cansava mai, l’ermitori estava llunt; anaven a poc a poc, i se’ls va fer de nit pel cami. Per sort van vore una caseta, al pareixer abandonada, i allí se dirigiren per a passar la nit a cobert i continuar la peregrinacio al día següent.

Com la casa estava tancada, el gat va entrar per un forat i abrí la porta per dins.

Entraren tots en la caseta i se situaren: el gat en la llar; el gosset darrere de la porta; el cavall en el pessebre; el bou solt en el corral; i el.

A mija nit venen els lladres, que eren els amos de la caseta, i nomes entrar, el gos els mampren a mossos. Veuen els ulls del gat i, pensant que eren brasses del fo que havien quedat a l’apagar-lo, intenten encendre un misto en els ulls del gat. Este arremet contra ells arrapant-los sense compassio. Fugint del gat i del gos, els lladres intenten tancar-se en el corral. El cavall . i el bou, que els senten els mamprenen, el cavall a coces, i el bou a banyades. A tot aixo el Mig-Pollet, no parava en les picotades i el gat i el gos continuaven atacant als lladres, arrapant-los i mossegant-los. Pero el que dona la solucio difinitiva fon el bou, qui en quatre banyades va tirar als lladres al carrer per damunt de la tapia.

Aixina, puix, aquella nit se feren amos de la caseta, Mig-Pollet, el gat, el gosset, el cavall i el bou.


http://www.artana.org/JoseMaria/MigPoll.htm

Artana Estiu 1995
Per Josep Maria Guinot i Galan
      El Pare Guinot.

Leave a comment »

Pocahontas

POCAHONTAS

Hi havia una vegada una jove índia que li dien Pocahontas. Ella era feliç en son pare, el cap de la tribu dels indis.

Son pare li dia que ya tenia edat de casar-se, pero ella estava tan be i li contestava:

-Algun dia trobaré al home que espere, i viuré molt feliç en ell

Al mateix temps, a l’atre costat de l’oceà, en el port de Londres, se preparava una expedició de camí a Amèrica.

Entre els valents navegants se trobava John Smith, un jove ben plantat i bonico de vint anys que buscava aventures i fortuna.

Després d’alguns mesos de dura travessia, la expedició, que estava formada per quatre vaixells i cent hòmens, va desembarcar en la baïa d’una dorada plaja i es van establir els aventurers.

Poc temps després, escassejava el menjar i les provisions. Al mateix temps, John es va fer amics dels indis, pero per alguna raó d’algun maligne aventurer, John va ser fet presoner i portat davant del cap de la tribu.

Al entrar en la tenda del cap indi, John va quedar impressionat per la bellea de Pocahontas.

Ella es va alçar ràpidament, sonrojada davant la bonica mirada del jove.

-Deixa-mos assoles – li va dir el cap indi a la seua filla – l’home blanc i yo tenim que parlar d’assunts d’interés per als nostres pobles.

Quan Pocahontas va eixir de la tenda el cap indi li va dir a John Smith:

-L’home blanc ha portat la discòrdia a una terra que no li pertany i que no vol. Seràs el meu presoner fins que el teu poble se’n vaja del nostre territori o s’adapte a les nostres costums.

 

Des d’aquell dia John i Pocahontas es van fer amics inseparables. Ella vivia cada dia per fer-li lo més agradable el seu captiveri. Foren dies maravellosos, en passejos pel bosc, jocs i confidències. S’havien enamorat.

Pero la tensió entre els dos pobles creixia. Cada atac es responia en un atre atac o saqueig.

Mentres, John i Po

dibujo pocahontas

dibuix pocahontas

cahontas vivien enamorats.

-El teu poble mata als nostres hòmens. Tu, John Smith, deus morir – va decidir el cap dels indis.

Pocahontas, morta de por, va vore a John inclinat sobre la pedra del sacrifici.

-Tinc que fer alguna cosa per a salvar-lo – va pensar, decidida a arriscar la seua pròpia vida.

Quan la astral estava a punt de caure sobre el cap de John, Pocahontas s’abraçà a ell cridant:

-¡Si el mates yo també moriré, pare!

Son pare va comprendre lo inútil que era la guerra, i la pau va tornar al seu territori.

John va tindre que tornar a Anglaterra, pero el seu espirit va estar sempre unit a Pocahontas, la índia que li va salvar la vida.

la fotografia és de Disney

Leave a comment »

El casament de la princesa

En el pais d’Artanlandia un dia de mati la gent no parava de fer comentaris: acabava de fer-se public que la Reina anava a casar a la seua filla unica, la princesa Irene, en un poderos princip extranger, d’un pais molt llunya.
La cosa tenia importancia, perque la Reina, al quedar-se viuda, havia deixat el govern de la nacío en mans d’un ministre que no era del gust del poble.
Aquell ministre era injust i profitos i s’enriquia a força de pujar les contribucions i omplir-se la borjaca: tot ho fea malament.

Per a postres tenia una filla, Angelina, mes lleja que un pecat, degut sobre tot al seu nas, tan descomunal que quam anava anant se li adelantava mes d’un pam.
El poble creia que si la princesa es casava en un princip poderos, i com Deu mana, tot aquell desgovern s acabaría ,el ministre seria destituit i el reine escomençaria a estar ben regit, en pau i prosperitat.
Quan el ministre es va enterar de la decissio de la Reina, se va enfurir, pensant llogicament que el princip, quan vindria, no li permetria governar en tantes trapaceries, i va cridar a la seu filla i va tindre ab ella una conversa secreta, en la que li exposà els seus plans per a que el reine, en conte d’anar a parar a la princesa, fora per a ella.
Esta va donar a son pare la conformitat en tot.
A continuacio el ministre ruin va anar a parlar, en la Reina i li va dir: Senyora, ¿me concediu l’honor de que la meua filla acompanye a la vostra al pais a on tindra lloc el casament? La Reina, sense sospitar res, va donar el seu consentiment i encara li ho va agrair.

Arribà el dia de la partida i prepararen cavalls per a la princesa, la filla del ministre i l’acompanyament.
Este anava davant obrint el pas, i darrere anaven les dos fadrines, al pareixer en bona armonia.
Pero pronte van començar les desavenencies . En el cami van passar per davant d’una font, i la princesa li va demanar per favor a la filla del ministre que li donara aigua.
Angelina , que encara que ho dissimulava, esta va per dins plena d’enveja i malevolencia, va contestar: Princesa, baixeu del cavall i vos mateixa podreu beure de la font, yo no tinc ganes de descalvacar.
La princesa aixina ho va fer, va baixar de la cavalleria i va beure tot lo que se li va antoixar.
Mes avant, ya a la fi de la jornada, la princesa Irene va tindre fam i digue a la companyera: yo tinc fam, voldria menjar ya.
A lo que respongue Angelina: Ya m’he cansat de dissimular; aci la que mana soc yo; yo sere la princesa d’ara en avant i tú estaras a les meues ordens; es inutil que recorregues als criats del sequit, que ells son tots de la completa confiança de mon pare i no te faran gens de cas, aixina es que baixa del cavall i servix-me el sopar tú a mi, i si no obeixes ta mare pagara les consqûencies: mon pare la tancara en un calaboç en lo mes fondo d’un castell.

La princesa tremolant de por contestà: ¿Com sabra ton pare que yo no m’he prestat a les teues artimanyes pera arrapar-me el novio?.
Un soldat de mon pare – digue Angelina- nos espera a mitat del cami per a portar-li noticies de com va la cosa.
La princesa, en vista de les circunstancies i veent que no podía confiar en l’ajuda dels criats no va tindre mes remei que accedir en tot a la voluntat de la filla del ministre.
Aixina anaven caminan un dia i un atre dia en direccio al palau del princip estranger.
Un dia de tants els va alcançar un soldat qui, despres de parlar en secret en Angelina, s’en va tornar cap al palau real.
Quan la comitiva va aplegar al castell-palau del reí estranger, els van recibir en bombo i platillos, es dir, en un gran recibiment de musiques, vols de campanes, traques i atres mostres d’alegria.
Angelina es presentà com a princesa, i la verdadera princesa, com a dama de companyia.
Tan pronte com entraren en el castell s’organisà la presentacio de la princesa a la familia real, en el salo del trono.
Alli estaven assentats el rei, la reina i el princip, i a la presencia d’ells passaren, despres de fer la protocolaria reverencia, Angelina i els seus acompanyants mes distiguits.
Irene es va quedar esperant a la porta.
Quan el princip va vore a Angelina, tan lleja, es va desilusionar (¡ ell que havia associat sempre el nom de princesa al grau mes alt de bellea femenina! ) i mentres son pare donava la benvenguda als visitants, el princip, pretextant que no s’encontrava be, s’en va anar corrents a la seua habitacio acompanyat d’un cortesa.
Pero, a pesar de lo disgustat que estava, es va donar conte de lo guapa que era la chica que estava a la porta i que pertanyia a l’acompanyament de la que ell creia princesa.

Quan se va acabar la ceremonia, Angelina, al eixir li va pegar una “colsa” a Irene i li va dir: hala, gandula, fes-te carrec de totes les maletes i puja-ho tot a les habitacions que nos han preparat a nosatres.
Aixina ho feu Irene. ¡Van transcorrer alguns dies i el princip fugia la conversa ab Angelina, de la qual no li agradaven, ni el caracter, ni el nasot que tan lleja la fea, per lo qual fon recriminat per son pare el rei.
En canvi cada dia li caía mes en gracia la doncella, la qual trobava hermosa, simpatica, dolça i educada, fins enamorar-se perdudament d’ella.
Els pares del princip veen com este no tenia ningun interes en parlar en Angelina, i l’animaven a que per lo menys despres de dinar pasejara un ratet ab ella: que si no li agrada va, que tinguera paciencia i se resignara, ya que es tractava d’un casament de gran conveniencia, lo que es diu un casament per raons d’Estat.
Com Angelina va suspitar l’inclinacio del princip per Irene, intenta fer-la desapareixer de la seua presencia, i al efecte li va demanar que li buscara alguna ocupacio a la “doncella” per aquells dies, a fi de que no estiguera tan ociosa.

El princip li busca ocupacio en una granja a on tenia que pasturar oques.
A Angelina la solucio li paregue mgnifica.
La doncella fon portada a la granja, llunt del castell, i allí passava día i nit, esperant que algun dia allo s’acabaria.
Al cap d’uns dies, el princip, fent com qui passava per allí per casualitat, pero en veritat en el deler de vore a la “doncella” de qui estava enamorat, va entrar en la granja a visitar a Irene, una verdadera Princesa que esta va guardant oques; entrà sileciosament i la encontrà torcant-se les llagrimes dels ulls, El princip li pregunta: ¿ Per que plores, chiqueta? La doncella respongue, ! no res, es que m’ha entrat una brossa a l’ull “.
El princip, al tornar al castell, li va contar a son pare lo que passava i que en tot allo devia haver algun misteri, puix, no era corrent que una chica tan agraciada fisicament, fora al mateix temps tan desgraciada.
Son pare va voler averiguar lo que succeia i es dirigí a la granja, i encontrà a la “doncella” plorant.
¿ Per que plores ? digue el rei.
La chica, per por a les represalies de la verinosa Angelina, va dir magestat, no puc dir a ningu lo que me passa; si ho fera, sufriria un gran castic.
El rei replica: ya que no me ho pots dir a mi, dis-ho a eixe arbre que esta ahí a la vora, i aixina no podras ser castigada.
La princesa Irene, animada per les paraules del rei, s’acosta a l’arbre i li conta les seus penes: ” Que desgraciada soc, que sent una princesa, destinada a casar-me en un princip, tinc que fer de criada d’una impostora, qui me maltracta.
Qué desgraciada soc, que si dic a algu lo que me passa, mare sera tancada en una masmorra per a tota la seua vida.
El reí, que va escoltar tot lo que la “doncella” li havia confessat a l’arbre, li va dir a Irene: a ta mare no li succeira res: per aixo estic yo aci Anem al castell i prepararem el teu casament, que el meu fill a qui vol es a tu.

En el palau se va aclarir tato El rei precedit d’un esquadro de cavalleria i acompanyat de la real familia se va dirigir en companyia de tots els que havien anat a formalisar el casament, al castell d’Artanlandia, a on no els esperaven encara i al pillarlos desprevenguts, va ser facil destituir al ministre ruin i rebaixar a la seua filla a fregar els pissos del palau.
Als poc dies es va celebrar la boda del princip en la princesa Irene. Se casaren i foren molt feliços, i el princip va gobernar el pais en pau i progres, i els subdits van quedar molt pagats del canvi.

El pare Guinot – http://www.artana.org/JoseMaria/Casament.htm

Artana Estiu 1994

www.rondalles-valencianes.tk

Leave a comment »