Archive for Contes

Rondalla: La Chiqueta Bondadosa

La Chiqueta Bondadosa

Era una chiqueta que s’anomenava MINA, tan bona chiqueta i graciosa, tan obedient a lo que li manaven els majors ,tan servicial en ter tot lo que podia en favor dels atres ,que tots la volien.
Esta chiqueta vivia en una casa molt pobreta, sos pares no tenien mes fortuna que lo que guanyaven en les seues mans.
La chiqueta no tenia mes diners que els que guardava en una lladriola, de la miqueta de paga dels dumenges.
Un cert dia va eixir de casa en intencio de jugar en companyia dels amiguets, Joanet i Peret.
Els, va trobar en el carrer i els va preguntar: ¿ aon aneu? i ells contestaren: com dema es la festa de la mare, hem eixit a comprar-les un regal.
Mina va dir: espereu-vos un poquet i anire a casa, i portare diners per a comprar-li yo tambe a ma mare un regal per a dema.
S’en anà corrents a casa, va traure de la lladriola els diners que tenia, va tornar aon estaven els seus amiguets i van anar junts a comprar els regals.
Joanet i Peret, com eran rics, varen comprar a sa mare un bon regal: pero Mina, com era pobreta, el va comprar mes insignificant.
Al donar-se conte de la diferencia, Mina, es va posar molt trista pensant: me’n anire al camp, fare un poro de floretes silvestres i li’l donare a ma mare junt en el regal que li he comprat.

Se deixa als amiguets, s’encamina a la costera, una montanyeta junta al poble, i comença a arreplegar flors silvestres: unes, rogetes, atres ,blanquetes, de color rosa, blavetes, morades, etc, de tota clase de colors, pero chicotetes.
Les ajuntà en un pom i, tota pagada, se dirigix a sa casa.
Pel cami li ix al encontre una velleta molt arriscada, la qual se planta davant d’ella i li diu: ¿A on vas Mineta?.
I ella contesta: vinc de fer un ramell de flors per a ma mare, que dema es la seua festa; voldria fer-li un bon regal pero soc molt pobreta i no puc ferli’n atre millor, ¡ Mire, i li ensenya lo que havia comprat!.

La velleta, que era una fada benefica desfraçada, coneixia les virtuts de la chiqueta i li va dir: no te preocupes per aixo, Mineta, estic enterada de la teua conducta tan bona dins de casa, en l’escola, en l’iglesia, en l’horta i en el carrer, i vullc recompensar-te, dema demati vine aci, a on ara estem, i dins d’eixa coveta que veus ahi, encontraras un bon regal per a ta mare.
La chiqueta se’n aná a casa tota ilusionada i no li va dir res a sa mare.
El dia sigüient acudix a la coveta que li va indicar la fada , escarba un poquet i es troba una bolseta plena de diners, que la velleta li havia deixat amagada, en premi a les seues virtuts.
Mina, alegrement, corre als comerços, que aquell dia estaven oberts a pesar de ser festa, li compra a sa mare un vestit precios, arriba a casa, li dona un bes a sa mare i el vestit que li havia comprat, dient: mare, aci te porte este regal, per ser el teu dia, i per a que sapies lo molt que te vullc.
Sa mare queda de lo mes, extranyada de vore tan bon regal i li pregunta: ¿ d’aon has tret eixe vestit? ¿ com tens tu diners per a comprar un vestit tan car?.
La chiqueta li explica l’encontre que va tindre en la fada el dia anteriór, i li ensenya la bosseta que va trabar en la cova.
Sa mare no se ho creia, per lo que la chiqueta digue a sa mare: anem i voras la coveta i el punt a on escarbant he encontrat la bossa.
Anaren a la cova i alli estava la fada velleta, qui confirmà les paraules de Mina.
La fada solemnement digue: Yo mateixa he posat els diners en eixe punt per a premiar a la teua filla, per lo bona chiqueta que es.
Que seguixca per eixe cami que, moltes vegades, encara en este mon, recibirà la recompensa.

Artana Estiu 1996  — http://www.artana.org/JoseMaria/Bondado.htm

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.

Anuncis

Leave a comment »

El sastre valent

El sastre Miquel treballava en el seu taller en cara de pocs amics.

I és que el calor apretava moltíssim aquell dia d’estiu.

Per si fora poc, un eixam de mosques no el deixava en pau.

Eren temps difícils i n’hi havia que treballar dur i, ¿sabeu qui havia arruïnat al abans pròsper país?

Un terrible jagant que arrasava cases i camps de cultiu. Era tan poderós que el eixèrcit res podia fer contra ell, i el poble es vea impotent davant eixa criatura tant salvage.

-Si no posem fòra de combat al jagant, mos arruinarà a tots.-dien alguns llauradors

-Pero, ¿qui s’atrevirà a enfrontar-se en eixa montanya humana?-dien uns atres

Sempre eren els mateixos temors i charrades entre els habitants.

Mentres, Miquel corria en sa casa darrere les mosques:

-Estàs morta malaïda mosca, ¡hem teniu hasda els nassos! ¡Ara voreu!

¡Plaf!

-¡Set! ¡N’he mort set de un sol colp!

I desde fòra de casa de Miquel alguns van escoltar estes exclamacions i comentaven:

-¿Haveu sentit? ¡Algú n’ha mort set de un colp!

-Sí – va dir Miquel – He segut yo. ¡he mort a set d’un colp!

-¡Vaja! ¡Qué fort eres en lo chicotet que eres!

 

La noticia se va estendre per el país com un rastre de pólvora:

-¡Miquel el sastre ha mort a set de un sol colp! – exclamaven uns

-I no eren hòmens corrents, sino molt alts, gegants… – comentaven atres

-Si, si, Miquelet ha matat set jagants d’un sol colp – dien les dones

 

Deformada per la gent, la noticia arribà a oïts del rei. I este va ordenar:

-¡Eixa és la persona que necessitem per a enfrontarmos al gegant! ¡ Porteu-lo immediatament!

Els guardes van portar a Miquel al palau, i el rei li va dir:

-¿És cert lo que diuen, que vas matar a set d’un colp?

-Tan cert com que porteu corona sa majestat – va respondre Miquel

-Conta’m conta’m, ¿com ho vas fer?

-No me donaven treua, m’atacaven per la dreta i per la Esquerra. Vegent-me acossat, vaig reunir totes les forçes i… ¡plaf!…els vaig pegar un gran colp i van caure sense vida als meus peus.

-¡Eres el chic que necessitava! ¡T’enfrontaràs al jagant tu a soletes – li va dir el rei

-¿Al gegant? Pero majestat…yo…no – es va atemorir Miquel confús

-No n’hi han peros que valguen! Ademés, recorda la recompensa.

-¿Recompensa? – va preguntar Miquelet

-¡Si, si! Un milló d’escuts d’or. – li va dir el Rei

-¡Caram! Aixina val la pena intentar-ho! ¡Yo ho faré! – va afirmar Miquel

 

Miquel es va dirigir a un tossal a buscar al jagant. Quan el va vore, es va sorprendre de lo gran que era. I per a que no el vegera, se va amagar en un carro de carabasses que n’hi havia propet, en la mala sort que el gegant:

-Carabasses! El meu menjar favorit!

De un sol grapat, va agarrar totes les carabasses.

El sastre, que estava entre elles, decidí passar a l’atac.

-¡Ací acaben les teues males accions, estúpit gegant!- i el va punchar en una agulla.

-¿Eres tu qui m’ha punchat en eixa agulla, tros de séquia?

-Si, he sigut yo, i te puncharé més si no te rendixes ara mateixa i te dones fet pres!

-¿Yo, pres? ¿ Per un microbi com tu? – va riure el gegant i va intentar esclafar al pobre Miquelet en les mans

Pero Miquel va ser més ràpit i, sense pensar-ho dos voltes, li va punchar el nas al jagant.

I mentres el gegant es posava les mans en el nas, el sastre es va amagar per dins de la camisa del jagant i ràpidament ab una agulla i un fil molt especial, es va posar a cosir.

Lo primer que va cosir van ser les mànigues del gegant, deixant-lo en els braços creuats. Després va seguir cosint ràpidament de dalt hasda baix fins que el va deixar com si fora una mòmia.

En acabant li va pegar un fort colp i el grandot del gegant va caure a terra quedant-se mig mec.

Miquel va córrer per comunicar al rei i al poble la captura del gegant:

-¿en quines armes has matat al gegant? ¿com ho has pogut fer? – li va dir sorprés el rei

-En estisores, agulla I fil! – va exclamar molt content el sastre Miquelet

Tots van acodir a vore al jagant vençut, i el rei li va entregar a Miquel el milló d’escuts promés, i li va dir si volia casar-se en la seua enamorada filla.

El sastre, que també estava molt enamorat, va dir que això es lo que volia, i es van casar i van viure feliços per a sempre.

Leave a comment »

¿A on comprar llibres i contes valencians?

¿Dónde comprar libros y cuentos en valenciano?

Estem actualisant els enllaços, que podreu trobar en la dreta del blog.

http://www.edicionsmosseguello.com/

http://www.racv.es/vcia/catalec_llibres

http://www.gav-valencianistes.com/modules.php?name=Shop&l_op=viewproduct&cid=1

la llista va actualisantse en més llocs i enllaços

Leave a comment »

La Bella i la Béstia (versió curta)

Una versió curta de “La Bella i la Béstia”

Va existir una vegada, una jove bonica i bondadosa a la que tots li dien Bella, era l’únic consol del seu viudo pare.

Un dia van anar a dinar al bosc i el pare de Bella va fer la sesta a l’ombra d’un pi. Al despertar i no trobar a la seua filleta per ningun lloc, es va desesperar i la seua anima va entristir.

De pronte, va aparéixer un donyet chicotet, que li va dir:

-¡Oh pobre home, la Béstia ha capturat a ta filla! És millor que fuges d’ací ans que te trobe i que te done mort com a la pobre Bella…

Pero son pare va decidir tallar les flors més oloroses i colocar-les sobre la tomba de sa filla.

Ni això li va deixar fer Béstia, que de sobte va chillar molt fort:

-¡Com no te’n vages, te torturaré i després destruiré el teu poble i diré a tots que ho he fet per culpa de la teua filla!

I el pare s’en va anar plorant del bosc.

Pero Bella no havia mort. Béstia la tenia en sa casa i estava enamorat de la jove.

-¡Deixa’m tornar en mon pare, per favor!- plorava una i atra vegada Bella.

-No, ans casa’t en mi- responia sempre el monstruo.

Tant era l’amor de Bella per son pare i tanta llàstima la que sentia per Béstia, que per fi va acceptar ser la seua muller.

I llavors va succeir el prodigi. La Béstia es va convertir en un Príncip i la casa en un gran Palau.

-Gràcies, Bella- va dir el jove-; una bruixa me tenia encantat hasda que algú me vullguera…

Visitaren al pare de Bella i des de llavors, van començar a viure molt feliços els tres.

http://www.cuentosenvalenciano.tk
Ningún derecho de la imagen nos pertenece (fuente: http://www.coloreamos.org)
Cap dret de la image mos pertany (font: http://www.coloreamos.org)

Leave a comment »

La gallina dels ous d’or

Això era una vegada una gallina que posaba
un ou d’or a l’amo cada dia.

Encara en tant de guany, mal content,
va voler el ric avar
descobrir d’una volta la mina d’or,
i trobar en menys temps mes tesor.
La va matar i li va obrir la pancha,
pero despres d’haver-la registrat
¿que va succeir?. Que, morta la gallina,
va perdre el seu ou d’or, i no va trobar mina.

¡Quants hi ha que tinguent lo prou,
enriquir-se volen a l’instant,
abraçant proyectes
a voltes de tan rapits efectes,
que soles en pocs mesos,
quan se contemplaven ya marquesos,
contant els seus millons,
es van vore en el carrer sense calçons!

Félix Mª de Samaniego

Traduït a la llengua valenciana.

Leave a comment »

El porc, el caball i el pardalet.

El porc, el caball i el pardalet.

Apolec


 

Abel i els seus amics disputaven a voltes sobre la llibertat.

Tots estaven d’acort en que la llibertat era u dels principals tesors o drets de l’home, que hi havia que defender, i les autoritats promoure, i procurar que els demes respecten.

La discussio era mes be sobre les llimitacions o renuncies a la llibertat.

Abel defenia que la llibertat era un be tan absolut que per res del mon se devia renunciar ad ell: “si ta casa es crema -dia ell- ningu té dret a vindre a apagar-te-la: pots deixar-la cremar”.

Lluis estava en l’extrem contrari: aplicant mal aquell aforisme antic “lo primer es viure i la segon filosofar” creia que lo principal era tindre la pancha plena, que la llibertat no importava, perque -dia Lluis- ¿ per a que vols la llibertat si te mors de fam?.

En canvi Joan, mes centrat concedia que la llibertat es una gran cosa, pero qué era precis admetre algunes llimitacions: en primer llojc, la llibertat d’uns s’acaba aon escomença la dels atres; en segon lloc, es precis llimitar la llibertat en servici del progim. Vivint en un mon social, deia Joan, els uns havien de sacrificar el seu temps i les seues activitats en benefici dels atres; sense eixa solidaritat la vida social seria impossible”.

I a proposit d’aixo Joan va contar la sigüient fabula:

Una volta hi havia un llaurador molt cult, que va valer experimentar qué es lo que apreciaven mes els animalets, si la llibertat o la seguritat.

Tenia en casa un pardalet en una gabia dorada, un cerdet en la porquera, molt ben alimentat, i un cavall lligat al pesebre, en la quadra, molt ben tractat.

Va obrir la porta al pardalet, va soltar la porquera per a que se’n ixquera el porc, i va deslligar al cavall, deixant-li la parta oberta, per a que si volia se’n anara.

El pardalet, a pesar de viure en una gabieta d’or no faltar-li res, tan pronte cam va poder, se va escapar i no va tornar mes.

El cerdet no va haver forma de fer-lo eixir de la porquera , per mes que li pegaren, per por a pedre l’abeurall.

El cavall, al vore’s solt, va donar uns passos d’aci cap alla, inclus va passejar un poc pel carrer, i a la fi va tornar al corral.

El llaurador va tindre en l’actitut dels tres animalets un eixemple per a classificar als homens en relacio a la llibertat. En la vida hi ha qui no aprecia la llibertat: com el cerdet. Hi ha qui la aprecia sense limitacio, com el pardalet. I hi ha qui, amant la llibertat, sap llimitar-se-la per solidaritat humana, sacrificant-se pels demes: com el cavall.


Artana Estiu 1993
Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.

http://www.artana.org/JoseMaria/cuentos.htm

Leave a comment »