Archive for Rondalles

Un bon mestre

En un poble hi havia un mestre molt espavilat. Esperava en l’escola la visita de l’Inspector d’ensenyança primaria i estava molt interessat en quedar bé davant d’aquella autoritat docent per a que vegera lo molt que enseyava i el considerara un bon professor.

En vistes a això va preparar els exàmens dels chiquets.

El dia de l’inspecció se van ajuntar en l’escola acompanyant a l’inspector, l’Alcalde, els concejals, la Junta escolar, el Retor, el Mege, el Boticari , el Secretari de l’Ajuntament, el Comandant de la Guardia Civil i molts pares de família.

En presencia de tots, – l’Inspector començà a preguntar als chiquets per a vore el seu grau de coneiximents, pero a fi de que els alumnes no s’assustaren, li va dir al mestre que ell mateix fera les preguntes.

El mestre se posa davant de la classe i els va dir: yo fare les preguntes, els que sàpien la contestació que alcen la mà, i començà a fer preguntes i més preguntes i a cada una d’elles alçaven tots la mà.

El resultat fon que totes les preguntes foren contestades a gust de l’inspector qui, admirat de – l’excelent preparació dels alumnes, va alabar al mestre i va felicitar a l’alcalde per tindre en el seu municipi un mestre tan bo. – Quan se’n anaren tots el mege se va quedar a soles junt al mestre i li va preguntar: ¿ Com s’ho arregla vosté per a que tots els alumnes sàpien contestar a totes les preguntes? I el senyor mestre li ho explica: mire, doctor, yo havia advertit als chiquets que quan yo preguntara que alçaren tots la mà: els que sapieren la cotestació que alçaren la ma dreta, els que no la sapieren que alçaren l’esquerra, aixina sabria yo a qui preguntar.

El Pare Guinot.

 
font: http://www.artana.org/josemaria/BoMestre.htm

 

Anuncis

Leave a comment »

El Princip Malaltuç

En un temps molt antic hi havia un rei que tenia un fill groguiç, malaltuç, sense ganes de menjar, ni de fer res. Per aixo el mimaven i li concedien tot lo que desijava. No obstant aixo era animos: les forces fisiques no corresponien als seus somis de grandea: ser un cavaller esforçat i mamprendre la conquista d’un gran regne lluitant contra jagants en batalles descomunals.

Al princip el visitaren els meges de mes fama i no conseguiren curar-lo. Pero no se qui va dir que en una montanya molt alta es criava la medicina que ell necessitava: un frutal que produïa unes pomes d’or que aumentaven les forces de qui les tastava.

El princip, qui a pesar d’estar tant debil tenía ganes d’aventures, demanà permis a son pare, qui es resistia a donar-li’l, i sense cap acompanyament, es llancà a la conquista del fruit dorat que li havia de donar la salut.

Quan el princip passava pel carrer, montant en el cavall blanc que li havia regalat son pare, la gent exclamava: ¡mira, pareix un llapis damunt d’un cavall! Tan primet estava.

Anant de cami se li va fer de nit i buscà estage en una caseta del campo En la caseta vivia una agüeleta que els donà hostage, al princip i al cavall. El pricip li demanà informes a la velleta sobre l’arbre prodigios que tenía aquells fruits que donaven tanta força. La velleta li va donar la següent informacio:

Camina en la direccio de l’estrela polar, sense girar ni a la dreta ni a l’esquerra. Passaras per una montanya molt escarpada. En mig del bosc trobaras un jagant. Este te posarà a prova. Si la superes, te deixarà seguir el teu cami. Despres seguix alvançant. Al final del cami voras la pomera dels fruits que donen força.

Al sendema de mati, el princip es despedix de la velleta, puja al cavall i mampren el seu cami. Cavalcant de dia i descansant de nit va sempre en la direccio que la velleta li havia indicat. Arriba dalt de la montanya, dins d’un bosc espes, i alli li ix un jagant, alt com un campanar.

¡So! -li diu el jagant al cavall, agarrant-lo dels ramals. Obliga a descavalcar al princip i li diu en una veu molt grossa-:

Pel cami que portes, ya veig que te dirigixes a l’hort de la pomera de les pomes de la força. Pero has de saber que no te deixare passar avant si no me demostres ta superioritat en alguna cosa. Com yo me considere superior te deixe que tries la prova.

El princip en vore al jagant tant alt en les cames obertes, va tindre una inspiracio i contesta:

En seguida. A vore si tu pots fer lo que yo faig.

I puja damunt del cavall i li passa al jagant entre mig de les cames.

El jagant, tot sorpres per l’inteligencia del princip i no volent fer us de sa força, exclamà:

M’has guanyat. ¡Pots seguir avant! Pero en una condicio: que en tornar no passes per aci.

El princip seguix el seu cami, ara diferent, mes planet, mes ample, vorejat de verdor i floretes, i arriba al’hort de la pomera de les pomes de la fortalea: eren dorades, en galtes roges, d’un aroma i d’un gust delicios.

No va poder contindre’s el princip i, immediatament, començà el tractament de la seua malaltia, menjant-se dos o tres pomes seguides. Una volta satisfet, omplí un sac d’aquell fruit tant prodigios i manprengue el cami de retorn, per a continuar en el palau la cura de sa malaltia.

El princip no va tornar a casa pel mateix cami pel que havia anat, per por al jagant, que li ho havia prohibit, sino per unes sendes estretes i tortuoses per a on corrien llops, lleons, tigres, i tota classe d’animals silvestres. El princip anava vencent a les feres que li eixien al pas, una darrere de l’atra, ferint-les en la faca que portava, i en la força recuperada dels seus braços.

Per fi el princip arribà a casa, abraçà a son pare, segui el tractament, es curà del tot i en aquella casa tots foren feliços.

 

Per Josep Maria Guinot i Galan

http://www.artana.org/JoseMaria/Princip.htm

 

Leave a comment »

Soldats o estudiants

¿ Qui son mes espavilats, els estudiants o els soldats?.

Una volta, la reina Isabel Segona va valer posar a prova a dos estudiants i a dos soldats, per a vore quí eren mes espavilatas, els soldats o els estudiants.

Va posar per separat en una taula a dos estudiants i en un atra a dos soldats. La prova consistia en menjar-se una paella d’arroç sense que ningu d’ells doblara els braços, que tenien lligats per unes canyes, que els tenien erts i immavilisats.

Els soldats, despres d’alguns intents ho van deixar per impossible.
Els estudiants en canvi, trobaren la solucio: es posaren la u davant de l’atre, en la cullera en la ma, i la paella en mig dels dos, i procediren a donar-se mutuament cullerades d’arroç, i s’acabaren la paella

 Artana Estiu 1991
Per Josep Maria Guinot i Galan 
      El Pare Guinot.
http://www.artana.org/josemaria/Soldats.htm

Leave a comment »

L’adulador del mandari

L’adulador del mandari.


Hi havia en China un mandari que tenia un ministre molt adulador, al qual de mal nom li dien “Baixa-garrofes”, perque sempre li dona va la rao al mandari, encara que diguera les coses mes absurdes o pretenguera lo mes injust del mon.

Gracies a aixo se sostenia en el carrec i conservava la vida.

Un dia el mandari li va preguntar al ministre: ¿ Que diu la gent de mi?.

El ministre va contestar: ¡ Oh majestat ! el poble diu que series un gran rei si no al alçares tant el colze.

¿ Vols dir, replica el mandari, que perc el coneiximent?.

A continuacio pregunta: ¿ A on està el teu fill?, digues-li que vinga.

El ministre el porta davant del mandari. -¡Que es pose alli davant! ordenà el mandari. El fill del ministre es coloca uns passos mes cap alla.

El mandari pren un arc i una flecha i apunta al fadri, dient: “va directa al cor”.

Dispara la flecha, i el fill del ministre cau mort en l’acte.

El ministre tement per la seua propia vida, comenta: ¡Oh, mandari!, ni Apolo havera tengut un tir tan certer.


Artana Estiu 1993
Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.

http://www.artana.org

http://www.artana.org/josemaria/mandari.htm

Leave a comment »

El Mig-Pollet

En un poble de Castello vivia un pollastret a qui, per ser tan chicotet, li dien “Mig-pollet”. A pesar de ser tan chicotet, tenía una forca sobrehumana: podriem dir magica. Se carregava a les espales tot lo que volia, per mes que pesara, i no se cansava gens, perque estava enchisat per una fada que li havia donat aquell poder.

Un dia Mig-pollet va decidir anar a la fira que feen en l’ermita de Sant Jaume, prou junt del poble a on vivia. No obstant la distancia, Mig-pollet va dir: si es fa de nit pel cami, em retirare per qualsevol cova o caseta i al sendema, quan se faça de dia continuare el meu cami.

A l’eixir del poble s’encontrà un gatet prenent el sol, qui li va preguntar:

¿Mig-pollet, a on vas?

A missa Sant Jac, respongue Mig-pollet.

¿Vols que vaja yo tambe?

No, no, que te cansaras.

No me cansare.

Mig-pollet va consentir que el gatet l’acompanyara. Pero al cap d’un temps el gatet s’havia cansat i va dir:

Mig-pollet, yo em canse.

¿Veus com t’ho dia yo? Puja dalt del meu collet.

Arriben un poc mes avant i veuen un gosset ajopit a la vora del cami, qui pregunta al pollet:

¿Mig-pollet a on vas?.

A missa Sant Jac.

¿Vols que vaja yo tambe?.

No, no, que te cansaras.

No em cansare.

El gosset seguix al Mig-pollet, al principi molt llauger. Pero pronte se cansa i mig pollet ha de carregar-se el gosset al coll.

Mes avant s’encontren un cavall que estava pasturant. L’animalet li diu al pollet:

¿Mig-pollet, a on vas?.

A missa Sant Jac, respon Mig-pollet.

¿Vols que vaja yo tambe?, diu el cavall.

No, no, que te cansaras.

No me cansare, diu el noble cavall.

Mig-pollet accedix a que el cavall l’acompanye, pero arriba un moment en que el cavall ya no pot mes i exclama:

Mig-pollet, yo me canse.

¿Veus com t’ho dia yo? Puja dalt del meu collet.

Caminant, caminant topeten en un bou que havia fugit del corral. El bou pregunta:

¿Mig-pollet a on vas?.

A missa Sant Jac.

¿Vols que vaja yo tambe?.

No, no, que te cansaras.

El bou diu que no se cansarà, pero se cansa, i Mig-pollet ha de carregar-se’l al coll.

Encara que Mig-pollet tenía molta forca, i no es cansava mai, l’ermitori estava llunt; anaven a poc a poc, i se’ls va fer de nit pel cami. Per sort van vore una caseta, al pareixer abandonada, i allí se dirigiren per a passar la nit a cobert i continuar la peregrinacio al día següent.

Com la casa estava tancada, el gat va entrar per un forat i abrí la porta per dins.

Entraren tots en la caseta i se situaren: el gat en la llar; el gosset darrere de la porta; el cavall en el pessebre; el bou solt en el corral; i el.

A mija nit venen els lladres, que eren els amos de la caseta, i nomes entrar, el gos els mampren a mossos. Veuen els ulls del gat i, pensant que eren brasses del fo que havien quedat a l’apagar-lo, intenten encendre un misto en els ulls del gat. Este arremet contra ells arrapant-los sense compassio. Fugint del gat i del gos, els lladres intenten tancar-se en el corral. El cavall . i el bou, que els senten els mamprenen, el cavall a coces, i el bou a banyades. A tot aixo el Mig-Pollet, no parava en les picotades i el gat i el gos continuaven atacant als lladres, arrapant-los i mossegant-los. Pero el que dona la solucio difinitiva fon el bou, qui en quatre banyades va tirar als lladres al carrer per damunt de la tapia.

Aixina, puix, aquella nit se feren amos de la caseta, Mig-Pollet, el gat, el gosset, el cavall i el bou.


http://www.artana.org/JoseMaria/MigPoll.htm

Artana Estiu 1995
Per Josep Maria Guinot i Galan
      El Pare Guinot.

Leave a comment »

El Nadal dels orfens

En una familia eren una madrastra i dos chiquets: Fineta la major, de deu anys , y Ramonet, de quatre. Al morir sa mare, al pare li va faltar temps per a tornar a casar-se, i al poc de temps es va morir ell tambe, deixant als seus fills en mans de la madrastra, que no tenia per als fillastres les atencions i caricies d’una mare.

Era la vespra de Nadal, bastant avançat el dia, quan la ” tia” o madrastra, envia a Fineta a que li portara un feixet de llenya del bosc.
Fineta va obedir sense chistar, anant al proxim bosc acompanyada de Ramonet, que estava molt penjat ad ella i sempre li anava darrere. Quan se cansava d’anar a peu obria els bracets i dia: al bracet, teta i la seua germaneta l’agarrava al braç o el pujava al coll.
Quan tornaven del bosc se fea ya de nit, i el chiquet volia que l’agarraren al braç pero Fineta, com tenia les mans ocupades en el braçat de llenya, anava enganyant-lo cada troset de cami, dient-li que mes avant l’agarraria quan arribaren a un penyot que hi havia a la vora del cami.

En efecte, en arribar alli, la chiqueta va deixar el feix de llenya en terra, va descansar un ratet, i al proseguir el cami portava a Ramonet al coll, ben agarrat de bracets i peus, i en la ma el fardet de llenya.
Quan arribaren a casa va deixar en terra les dos carregues, el chiquet i el feixet, i va tocar a la porta per a que sa “tia” li obrira ¡ Pam, pam, tia, obri que soc yo!.
La tia obri sense tardar i escomença a renyir a Fineta per haver tornat a casa tan tart, casi de nit. ¡ Ya era hora de que vingueres a casa, malfainera! , tota l’escura, encara per fer.

Tia, es que m’costat molt de arreplegar la llenya, tot mentires, tu, que no penses mes que en jugar. ¡Hala, a la cuina, a escurar de seguida!, i tu monyicot, a dormir, que ya es de nit.

El chiquet va esclafir en un plor, mes per fam, que pel mal tracte de la madastra, i la germaneta va intervindre dient: tia, es que Ramonet te fam i per aixo plora.
¡Calla, bocuda, ¿com ha de tindre fam si per a berenar s’ha menjat un bon pentol de pa en figues!.
Esteu adalits, no penseu mes que en la fartera.
-No tia, no ho dic per mi, es que Ramonet no ha menjat en tot lo dia mes que aquella rua de pa en oli que voste li ha donat a migdia.
No plores- Ramonet, sigues bon chiquet, anem a dormir.

I dient aixo li caien les llagrimes. Mentrea tan Fineta l’acarona i el porta al llit, el tapa ben tapadet i li dona un bes.
A continuacio es posa a fer l’escura: plats, culleres, tenedors, gavinets, perols, cassoles, ho frega tot en espart i arena en la pica, com una doneta, pensant: quan vivía ma mare aço no passava, ¡ “a bon hora, si ma mare vixquera, Ramonet s’en hauria anat al llit sense sopar!.

En aixo es va sentir una rondalla que passava pel carrer cantant cançons nadalenques i Fineta va recordar que era la nit de Nadal, aquella nit que, quan vivia sa mare, celebraven en tanta alegria.
Encenien una gran foc en la llar, menjaven torrons, paraven un naiximent molt elemental pero artistic, i, en l’abre de Nadal, adornat de farolets, serpentines, llistes dorades, platejades, de vistosos colors i cascabells, penjaven varietat de joguets de poc valor, pero que colmaven les seues aspiracions.
¿ A on està ara tot allo, a on ha anat a parar? ¿ Per qué s’hauran mort els seus pares, sobre tot sa mare, que es la que mes els volia i se sacríficava per ells?.

Mentres sentia cóm els chics i els jovens anaven cantant aquelles cançons, acompanyades de “panderos” i simbombes, Fineta es posava de carn de gallina, de tanta emocio, i el cor si li n’anava darrere d’aquelles quadrilles de cantaors.

En el castell del poble, una noble senyora que alli habitava, tots els anys organisava un belen, i un arbre de Nadal, en el que posava infinitat de regals per als chiquets del poble.
Fineta ho recorda i va pensar que ella tambe podia anar al castell.
Va i li diu a la madrastra: Tia, yo voldria anar al castell.
La tia li diu: ¿qué estas loca?, en lo llunt que està. Fineta calla i una llagrimeta li corre per les galtes. Fa com qui s’en va a dormir i, quan compren que la madrastra s’ha gitat, s’alça d’esplayet, desperta a Ralmonet, sense fer ruido, i els dos juntets s’en van al castell.

Arriben alli participen en la festa. Contemlplen el “belen”, molt mes gran i mes bonico que el de la seua infancia: l’arbre de Nadal ple de joguets.
I no s’atrevixen a tocar res. Per fi la senyora del castell els diu que trien el joguet que vullguen. Ramonet tria un trenet Fineta s’aginolla als peus de la senyora i exclama;
¡ Senyora, si pot ser, yo vullc que torne ma mare!

Artana Estiu 1989

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.

Leave a comment »