Posts tagged contes

Tornem!!

RondallesValencianes torna pròximament en tots vosatros!!

 RondallesValencianes vuelve próximamente con todos vosotros!!

Anuncis

Leave a comment »

Simbad El Marí

Això era una vegada, en la ciutat de Bagdad vivia un vell i pobre que treballava de carregador.

Descansant junt a un palau, va exclamar: “¡Pobre de mi! –i es llamentava- ¡uns molt rics,  i atres, com yo,  tan pobres!” A la seua edat li era difícil eixercir el seu ofici.

El destí va voler que les seues queixes foren oides per l’amo d’un palau, qui va ordenar a un criat que fera entrar al vell. El vell carregador fon guiat fins una sala de a on hi havia varies persones sentades al voltant de l’amo d’este palau.

L’anfitrió i amo del palau es dia Simbad el marí, i va convidar al carregador a sentar-se en taula.

-Beu i menja tot lo que vullgues, estàs en ta casa- li va dir Simbad.

I així ho va fer el vell carregador; va beure i menjar tant com va voler en gran plaer.

-He escoltat les paraules que dies al carrer – va dir Simbad al carregador- pero he de dir-te que no ha segut sempre aixina, i que lo que havia heretat  de jove,  pronte ho vaig gastar en vicis i diversió.

Llavors vaig decidir ferme mercader. Vaig noliejar un barco i vaig eixir cap a l’Índia, pero aquells temps yo no tenia cap experiencia com a navegant.

Un matí vam vore una chicoteta illa i vam desembarcar. Mentre preparàvem un foc per al dinar, la terra va començar a menejar-se. Pero, pronte vam saber que no estavem en una illa i que no era la terra lo que tremolava, sino una ballena enfadada, que mos va llançar immediatament a la mar.

Per sort, vaig poder agarrarme a una gran branca de fusta que va acabar portant-me fins a una plaja.

Allí vaig trovar un enorme ou, i mentres m’acostava, un aucell gegant va baixar volant. I quan vaig vore l’oportunitat em vaig agarrar a una de les potes d’ell  fins que em va portar a una vall plena de  diamants i de serps. En eixa vall, uns hòmens llançaven troços de carn damunt dels

diamants, i aixina, els diamants quedaven pegats als filets i quan sels emportaven els pardalots, els hòmens conseguien els diamants sense perill de les serps.

Em vaig agarrar a un troç de carn i un pardal em va poder dur fòra d’allí.

Aplegat a este punt, Simbad el Marí  va interrompre el seu relat. Li donà al vell una almoina  i li pregà que tornara al dia següent.

Així, un dia després, Simbad va continuar el seu relat:

-Haguera pogut quedar-me en Bagdadgojant de la fortuna conseguida, pero m’avorria i em vaig tornar a embarcar. Tot fon be fins que mos sorprengué una gran tormenta i el barco naufragà. Forem llançats a una illa habitàda per uns nanos terribles, que mos agarraren presoners. Els nanos mos conduiren fins un jagant que tenia un ull només i que menjava carn humana. A l’aplegar la nit, aprofitant l’oscuritat, li clavàrem una estaca ruent en el seu unic ull i vam escapar d’aquell espantós lloc.

I de nou Simbad el Marí entregà al vell un atra almoina.

-Vaig iniciar un nou viage, pero per obra del desti el meu barco tornà a naufragar. Esta volta forem a donar a una illa plena de negres. Van fer esclaus als meus companyers, pero per sort vaig poder fugir, fins que vaig trovar uns hòmens que em van tractar amablement i vaig viajar en ells fins a Pèrsia.

El rei persa m’oferí la seua filla, en qui me vaig casar, pero al poc temps esta morí. Hi havia una costum en el regne: que el marit devia ser soterrat en l’esposa. Per sort, en l’últim moment, consegui escapar-me, escapant d’alguns perills, i vaig tornar a Bagdad carregat de joyes.

Així, el vell va dir:

-M’has donat una lliçó. T’he jujat malament Simbad.

I Simbad li va contestar: com has escoltat, la meua riquea és fruit de molts sacrificis i aventures.

Leave a comment »

La gallina dels ous d’or

Això era una vegada una gallina que posaba
un ou d’or a l’amo cada dia.

Encara en tant de guany, mal content,
va voler el ric avar
descobrir d’una volta la mina d’or,
i trobar en menys temps mes tesor.
La va matar i li va obrir la pancha,
pero despres d’haver-la registrat
¿que va succeir?. Que, morta la gallina,
va perdre el seu ou d’or, i no va trobar mina.

¡Quants hi ha que tinguent lo prou,
enriquir-se volen a l’instant,
abraçant proyectes
a voltes de tan rapits efectes,
que soles en pocs mesos,
quan se contemplaven ya marquesos,
contant els seus millons,
es van vore en el carrer sense calçons!

Félix Mª de Samaniego

Traduït a la llengua valenciana.

Leave a comment »

El porc, el caball i el pardalet.

El porc, el caball i el pardalet.

Apolec


 

Abel i els seus amics disputaven a voltes sobre la llibertat.

Tots estaven d’acort en que la llibertat era u dels principals tesors o drets de l’home, que hi havia que defender, i les autoritats promoure, i procurar que els demes respecten.

La discussio era mes be sobre les llimitacions o renuncies a la llibertat.

Abel defenia que la llibertat era un be tan absolut que per res del mon se devia renunciar ad ell: “si ta casa es crema -dia ell- ningu té dret a vindre a apagar-te-la: pots deixar-la cremar”.

Lluis estava en l’extrem contrari: aplicant mal aquell aforisme antic “lo primer es viure i la segon filosofar” creia que lo principal era tindre la pancha plena, que la llibertat no importava, perque -dia Lluis- ¿ per a que vols la llibertat si te mors de fam?.

En canvi Joan, mes centrat concedia que la llibertat es una gran cosa, pero qué era precis admetre algunes llimitacions: en primer llojc, la llibertat d’uns s’acaba aon escomença la dels atres; en segon lloc, es precis llimitar la llibertat en servici del progim. Vivint en un mon social, deia Joan, els uns havien de sacrificar el seu temps i les seues activitats en benefici dels atres; sense eixa solidaritat la vida social seria impossible”.

I a proposit d’aixo Joan va contar la sigüient fabula:

Una volta hi havia un llaurador molt cult, que va valer experimentar qué es lo que apreciaven mes els animalets, si la llibertat o la seguritat.

Tenia en casa un pardalet en una gabia dorada, un cerdet en la porquera, molt ben alimentat, i un cavall lligat al pesebre, en la quadra, molt ben tractat.

Va obrir la porta al pardalet, va soltar la porquera per a que se’n ixquera el porc, i va deslligar al cavall, deixant-li la parta oberta, per a que si volia se’n anara.

El pardalet, a pesar de viure en una gabieta d’or no faltar-li res, tan pronte cam va poder, se va escapar i no va tornar mes.

El cerdet no va haver forma de fer-lo eixir de la porquera , per mes que li pegaren, per por a pedre l’abeurall.

El cavall, al vore’s solt, va donar uns passos d’aci cap alla, inclus va passejar un poc pel carrer, i a la fi va tornar al corral.

El llaurador va tindre en l’actitut dels tres animalets un eixemple per a classificar als homens en relacio a la llibertat. En la vida hi ha qui no aprecia la llibertat: com el cerdet. Hi ha qui la aprecia sense limitacio, com el pardalet. I hi ha qui, amant la llibertat, sap llimitar-se-la per solidaritat humana, sacrificant-se pels demes: com el cavall.


Artana Estiu 1993
Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.

http://www.artana.org/JoseMaria/cuentos.htm

Leave a comment »

Pisi pissi ganya

Pisi pissi ganya

“ Pisi pisi ganya oli de la ganya,
Filla mandonguera
Granam esta casa.
No te la puc granar, que tinc la mà cordà.
¿Qui te la cordà?
El rei i la reina…”

“Pis pissi ganya
Pis pis si ganya
oli de la ganya
filla pelingrera
agrana’m esta casa
mare que no puc
que tinc la mà cordà
qui té la cordà
el rei i la reina
posa el peu dins del caixó”

algunes versions de jocs i danses valencianes

Comments (1) »

El Llop, la Cabra i els Cabritets – Josep Maria Guinot

El Llop, la Cabra i els Cabritets (El Lobo, la Cabra y los cabritillos) – Josep Maria Guinot – Hermanos Grimm
Una cabra vivia en una montanya en companyia de set cabritets, en una caseta. Un dia
els va dir als cabritets:
– Mireu, yo me’n vaig a comprar per a vosatros; no obriu la porta a ningu, perque
vindra el llop i se vos menjarà.
Se’n va la cabra, i el llop, que estava prop d’alli, es dirigix a la casa dels cabritets i toca a
la porta: ¡pam, pam!
– ¿Qui es? – li contesten des de dins.
– Vostra mare que ve a durvos el menjar que he comprat (pero la veu era grossa).
Un dels cabritets, mes espavilat que els atres, diu:
– No, no, que nostra mare té la veu mes fineta. Tu eres el llop i no t’obrirem.
El llop diu:
– En la veu m’han conegut: che, che, me’n vaig.
Se’n va a una posada i li diu a la posadera:
– Traga’m ous per a menjar.
– ¿Quants ne vol, senyor llop?, ¿un parell?
– No, no, tots els que hagen post les gallines, me’ls trau, que vullc tindre la veu
ben fineta.
El llop es va menjar d’una fartada tots els ous que li presentà la posadera, per a que se li
fera la veu ben fineta. A continuacio va a la casa dels cabritets i toca a la porta.
– ¡Pam, pam!
– ¿Qui es?
– Soc vostra mare -diu el llop- que vinc a durvos el menjar (pero esta volta en la
veu fineta).
Quan els cabritets anaven a obrir, el cabritet espavilat va dir:
– A vore, ensenyanos la poteta pel forat de baix la porta.
El cabritet al vorela diu:
– No, no, tu eres el llop, que la nostra mare te la pota blanqueta i tu la tens negreta.
El llop tot enfadat, diu:
– Che, che, m’han vist la poteta. Pero tornare.
Se ‘n va al molí i li diu a la molinera:
– Dona’m una poca farina.
La molinera li diu:
– ¿Que li passa senyor llop, que va tan sofocat?
– A pressa, a pressa, que no puc perdre el temps.
La molinera li trau una poca farina. El llop se la posa en la pota, se la torna blanqueta i
se’n va correguent a la casa de les cabretes.
– ¡Pam, pam!, – toca a la porta.
– ¿Qui es? -li contesten des de dins-.
– Soc yo, -diu el llop-, vostra mare, que vinc del mercat de comprar el menjar -i
els ensenya per baix sa poteta blanqueta.
Al vorela els cabritets li obrin la porta i el llop escomença a devorar als cabritets de u en
u. ¡Am, am!, i d’un atre mas se’n menja un atre. I aixina fins a sis. Al que en fea set, el
mes chicotet, no va poder mejarse’l perque es va, amagar en la caixa del rellonge de
paret.
– Pareix que en falte u, -diu el llop-, mes per aci no se’n veu cap. Ya estaran tots.
Ara anire al riu i beure aigua.
I al riu que se’n va.
La mare dels cabritets quan torna a casa es veu la porta oberta. Entra dins i els cabritets
no estan alli.
– ¿A on estaran estos cabritets?
El cabritet mes chicotet encara estava amagat i al coneixer la veu de sa mare va eixir de
l’amagatall i li va dir:
– Mare, ha segut horroroso Ha vingut el llop i s’ha menjat a tots els meus
germanets. A mi no se m ‘ha tragat per que em vaig amagar dins del rellonge; ara
m’he quedat yo a soletes.
La cabra li diu:
– ¡Vinga, a pressa, anem corrent a buscar al llop! Agarrem unes estisores, agulla
saquera i fil d’empalomar i corregam a buscar alllop. ¿A on ha dit que anava?
– Ell ha dit que anava a beure aigua al riu.
I seguint els rastres del llop arribaren al costat del riu, a on veren al llop gitat i
completament adormit, fent la digestio dels cabritets.
– Dus les estisores -diu la mare.
Li obrí la pancha al llop en les estisores i els cabritets ixen, vius encara, de la pancha del
llop, botant i belant d’alegria al vore a sa mare allí. Com el llop se’ls va engolir sancers,
sancers van eixir de la pancha del llop.
La mare va fer callar als cabritets, per a que no despertaren al llop, i els va fer carrejar
pedres. Li les posa en la pancha i despres li la cus en la agulla i el fil que portava. El
llop com estava dormint tant profundament, no s’entera de lo que li havien fet.
Ans d’anarse’n, la cabra i els cabritets es quedaren aguaitant darrere d’un arbre per a vore
que fea el llop en despertarse. El llop en quan es desperta va notar el pes de la pancha i
digue:
– I che, che, quina set tinc, com si haguera menjat pedres, mira si m’abrasa
l’estomac. Vaig a beure aigua del riu a vore si m’aplaca est ardor.
Les pedres pesaven tant que el llop anava tambalejantse, dona un mal pas, redola i cau
en el riu, i la corrent se l’emporta riu avall ofegat.
Artana, Estiu 1995
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.

Leave a comment »