Posts tagged cuentos valencianos

FELIÇ ANY NOU 2014

Rondalles Valencianes vos desija feliç i prósper any nou 2014!!

Anuncis

Leave a comment »

El Mig-Pollet

En un poble de Castello vivia un pollastret a qui, per ser tan chicotet, li dien “Mig-pollet”. A pesar de ser tan chicotet, tenía una forca sobrehumana: podriem dir magica. Se carregava a les espales tot lo que volia, per mes que pesara, i no se cansava gens, perque estava enchisat per una fada que li havia donat aquell poder.

Un dia Mig-pollet va decidir anar a la fira que feen en l’ermita de Sant Jaume, prou junt del poble a on vivia. No obstant la distancia, Mig-pollet va dir: si es fa de nit pel cami, em retirare per qualsevol cova o caseta i al sendema, quan se faça de dia continuare el meu cami.

A l’eixir del poble s’encontrà un gatet prenent el sol, qui li va preguntar:

¿Mig-pollet, a on vas?

A missa Sant Jac, respongue Mig-pollet.

¿Vols que vaja yo tambe?

No, no, que te cansaras.

No me cansare.

Mig-pollet va consentir que el gatet l’acompanyara. Pero al cap d’un temps el gatet s’havia cansat i va dir:

Mig-pollet, yo em canse.

¿Veus com t’ho dia yo? Puja dalt del meu collet.

Arriben un poc mes avant i veuen un gosset ajopit a la vora del cami, qui pregunta al pollet:

¿Mig-pollet a on vas?.

A missa Sant Jac.

¿Vols que vaja yo tambe?.

No, no, que te cansaras.

No em cansare.

El gosset seguix al Mig-pollet, al principi molt llauger. Pero pronte se cansa i mig pollet ha de carregar-se el gosset al coll.

Mes avant s’encontren un cavall que estava pasturant. L’animalet li diu al pollet:

¿Mig-pollet, a on vas?.

A missa Sant Jac, respon Mig-pollet.

¿Vols que vaja yo tambe?, diu el cavall.

No, no, que te cansaras.

No me cansare, diu el noble cavall.

Mig-pollet accedix a que el cavall l’acompanye, pero arriba un moment en que el cavall ya no pot mes i exclama:

Mig-pollet, yo me canse.

¿Veus com t’ho dia yo? Puja dalt del meu collet.

Caminant, caminant topeten en un bou que havia fugit del corral. El bou pregunta:

¿Mig-pollet a on vas?.

A missa Sant Jac.

¿Vols que vaja yo tambe?.

No, no, que te cansaras.

El bou diu que no se cansarà, pero se cansa, i Mig-pollet ha de carregar-se’l al coll.

Encara que Mig-pollet tenía molta forca, i no es cansava mai, l’ermitori estava llunt; anaven a poc a poc, i se’ls va fer de nit pel cami. Per sort van vore una caseta, al pareixer abandonada, i allí se dirigiren per a passar la nit a cobert i continuar la peregrinacio al día següent.

Com la casa estava tancada, el gat va entrar per un forat i abrí la porta per dins.

Entraren tots en la caseta i se situaren: el gat en la llar; el gosset darrere de la porta; el cavall en el pessebre; el bou solt en el corral; i el.

A mija nit venen els lladres, que eren els amos de la caseta, i nomes entrar, el gos els mampren a mossos. Veuen els ulls del gat i, pensant que eren brasses del fo que havien quedat a l’apagar-lo, intenten encendre un misto en els ulls del gat. Este arremet contra ells arrapant-los sense compassio. Fugint del gat i del gos, els lladres intenten tancar-se en el corral. El cavall . i el bou, que els senten els mamprenen, el cavall a coces, i el bou a banyades. A tot aixo el Mig-Pollet, no parava en les picotades i el gat i el gos continuaven atacant als lladres, arrapant-los i mossegant-los. Pero el que dona la solucio difinitiva fon el bou, qui en quatre banyades va tirar als lladres al carrer per damunt de la tapia.

Aixina, puix, aquella nit se feren amos de la caseta, Mig-Pollet, el gat, el gosset, el cavall i el bou.


http://www.artana.org/JoseMaria/MigPoll.htm

Artana Estiu 1995
Per Josep Maria Guinot i Galan
      El Pare Guinot.

Leave a comment »

El casament de la princesa

En el pais d’Artanlandia un dia de mati la gent no parava de fer comentaris: acabava de fer-se public que la Reina anava a casar a la seua filla unica, la princesa Irene, en un poderos princip extranger, d’un pais molt llunya.
La cosa tenia importancia, perque la Reina, al quedar-se viuda, havia deixat el govern de la nacío en mans d’un ministre que no era del gust del poble.
Aquell ministre era injust i profitos i s’enriquia a força de pujar les contribucions i omplir-se la borjaca: tot ho fea malament.

Per a postres tenia una filla, Angelina, mes lleja que un pecat, degut sobre tot al seu nas, tan descomunal que quam anava anant se li adelantava mes d’un pam.
El poble creia que si la princesa es casava en un princip poderos, i com Deu mana, tot aquell desgovern s acabaría ,el ministre seria destituit i el reine escomençaria a estar ben regit, en pau i prosperitat.
Quan el ministre es va enterar de la decissio de la Reina, se va enfurir, pensant llogicament que el princip, quan vindria, no li permetria governar en tantes trapaceries, i va cridar a la seu filla i va tindre ab ella una conversa secreta, en la que li exposà els seus plans per a que el reine, en conte d’anar a parar a la princesa, fora per a ella.
Esta va donar a son pare la conformitat en tot.
A continuacio el ministre ruin va anar a parlar, en la Reina i li va dir: Senyora, ¿me concediu l’honor de que la meua filla acompanye a la vostra al pais a on tindra lloc el casament? La Reina, sense sospitar res, va donar el seu consentiment i encara li ho va agrair.

Arribà el dia de la partida i prepararen cavalls per a la princesa, la filla del ministre i l’acompanyament.
Este anava davant obrint el pas, i darrere anaven les dos fadrines, al pareixer en bona armonia.
Pero pronte van començar les desavenencies . En el cami van passar per davant d’una font, i la princesa li va demanar per favor a la filla del ministre que li donara aigua.
Angelina , que encara que ho dissimulava, esta va per dins plena d’enveja i malevolencia, va contestar: Princesa, baixeu del cavall i vos mateixa podreu beure de la font, yo no tinc ganes de descalvacar.
La princesa aixina ho va fer, va baixar de la cavalleria i va beure tot lo que se li va antoixar.
Mes avant, ya a la fi de la jornada, la princesa Irene va tindre fam i digue a la companyera: yo tinc fam, voldria menjar ya.
A lo que respongue Angelina: Ya m’he cansat de dissimular; aci la que mana soc yo; yo sere la princesa d’ara en avant i tú estaras a les meues ordens; es inutil que recorregues als criats del sequit, que ells son tots de la completa confiança de mon pare i no te faran gens de cas, aixina es que baixa del cavall i servix-me el sopar tú a mi, i si no obeixes ta mare pagara les consqûencies: mon pare la tancara en un calaboç en lo mes fondo d’un castell.

La princesa tremolant de por contestà: ¿Com sabra ton pare que yo no m’he prestat a les teues artimanyes pera arrapar-me el novio?.
Un soldat de mon pare – digue Angelina- nos espera a mitat del cami per a portar-li noticies de com va la cosa.
La princesa, en vista de les circunstancies i veent que no podía confiar en l’ajuda dels criats no va tindre mes remei que accedir en tot a la voluntat de la filla del ministre.
Aixina anaven caminan un dia i un atre dia en direccio al palau del princip estranger.
Un dia de tants els va alcançar un soldat qui, despres de parlar en secret en Angelina, s’en va tornar cap al palau real.
Quan la comitiva va aplegar al castell-palau del reí estranger, els van recibir en bombo i platillos, es dir, en un gran recibiment de musiques, vols de campanes, traques i atres mostres d’alegria.
Angelina es presentà com a princesa, i la verdadera princesa, com a dama de companyia.
Tan pronte com entraren en el castell s’organisà la presentacio de la princesa a la familia real, en el salo del trono.
Alli estaven assentats el rei, la reina i el princip, i a la presencia d’ells passaren, despres de fer la protocolaria reverencia, Angelina i els seus acompanyants mes distiguits.
Irene es va quedar esperant a la porta.
Quan el princip va vore a Angelina, tan lleja, es va desilusionar (¡ ell que havia associat sempre el nom de princesa al grau mes alt de bellea femenina! ) i mentres son pare donava la benvenguda als visitants, el princip, pretextant que no s’encontrava be, s’en va anar corrents a la seua habitacio acompanyat d’un cortesa.
Pero, a pesar de lo disgustat que estava, es va donar conte de lo guapa que era la chica que estava a la porta i que pertanyia a l’acompanyament de la que ell creia princesa.

Quan se va acabar la ceremonia, Angelina, al eixir li va pegar una “colsa” a Irene i li va dir: hala, gandula, fes-te carrec de totes les maletes i puja-ho tot a les habitacions que nos han preparat a nosatres.
Aixina ho feu Irene. ¡Van transcorrer alguns dies i el princip fugia la conversa ab Angelina, de la qual no li agradaven, ni el caracter, ni el nasot que tan lleja la fea, per lo qual fon recriminat per son pare el rei.
En canvi cada dia li caía mes en gracia la doncella, la qual trobava hermosa, simpatica, dolça i educada, fins enamorar-se perdudament d’ella.
Els pares del princip veen com este no tenia ningun interes en parlar en Angelina, i l’animaven a que per lo menys despres de dinar pasejara un ratet ab ella: que si no li agrada va, que tinguera paciencia i se resignara, ya que es tractava d’un casament de gran conveniencia, lo que es diu un casament per raons d’Estat.
Com Angelina va suspitar l’inclinacio del princip per Irene, intenta fer-la desapareixer de la seua presencia, i al efecte li va demanar que li buscara alguna ocupacio a la “doncella” per aquells dies, a fi de que no estiguera tan ociosa.

El princip li busca ocupacio en una granja a on tenia que pasturar oques.
A Angelina la solucio li paregue mgnifica.
La doncella fon portada a la granja, llunt del castell, i allí passava día i nit, esperant que algun dia allo s’acabaria.
Al cap d’uns dies, el princip, fent com qui passava per allí per casualitat, pero en veritat en el deler de vore a la “doncella” de qui estava enamorat, va entrar en la granja a visitar a Irene, una verdadera Princesa que esta va guardant oques; entrà sileciosament i la encontrà torcant-se les llagrimes dels ulls, El princip li pregunta: ¿ Per que plores, chiqueta? La doncella respongue, ! no res, es que m’ha entrat una brossa a l’ull “.
El princip, al tornar al castell, li va contar a son pare lo que passava i que en tot allo devia haver algun misteri, puix, no era corrent que una chica tan agraciada fisicament, fora al mateix temps tan desgraciada.
Son pare va voler averiguar lo que succeia i es dirigí a la granja, i encontrà a la “doncella” plorant.
¿ Per que plores ? digue el rei.
La chica, per por a les represalies de la verinosa Angelina, va dir magestat, no puc dir a ningu lo que me passa; si ho fera, sufriria un gran castic.
El rei replica: ya que no me ho pots dir a mi, dis-ho a eixe arbre que esta ahí a la vora, i aixina no podras ser castigada.
La princesa Irene, animada per les paraules del rei, s’acosta a l’arbre i li conta les seus penes: ” Que desgraciada soc, que sent una princesa, destinada a casar-me en un princip, tinc que fer de criada d’una impostora, qui me maltracta.
Qué desgraciada soc, que si dic a algu lo que me passa, mare sera tancada en una masmorra per a tota la seua vida.
El reí, que va escoltar tot lo que la “doncella” li havia confessat a l’arbre, li va dir a Irene: a ta mare no li succeira res: per aixo estic yo aci Anem al castell i prepararem el teu casament, que el meu fill a qui vol es a tu.

En el palau se va aclarir tato El rei precedit d’un esquadro de cavalleria i acompanyat de la real familia se va dirigir en companyia de tots els que havien anat a formalisar el casament, al castell d’Artanlandia, a on no els esperaven encara i al pillarlos desprevenguts, va ser facil destituir al ministre ruin i rebaixar a la seua filla a fregar els pissos del palau.
Als poc dies es va celebrar la boda del princip en la princesa Irene. Se casaren i foren molt feliços, i el princip va gobernar el pais en pau i progres, i els subdits van quedar molt pagats del canvi.

El pare Guinot – http://www.artana.org/JoseMaria/Casament.htm

Artana Estiu 1994

www.rondalles-valencianes.tk

Leave a comment »

El sastre valent

El sastre Miquel treballava en el seu taller en cara de pocs amics.

I és que el calor apretava moltíssim aquell dia d’estiu.

Per si fora poc, un eixam de mosques no el deixava en pau.

Eren temps difícils i n’hi havia que treballar dur i, ¿sabeu qui havia arruïnat al abans pròsper país?

Un terrible jagant que arrasava cases i camps de cultiu. Era tan poderós que el eixèrcit res podia fer contra ell, i el poble es vea impotent davant eixa criatura tant salvage.

-Si no posem fòra de combat al jagant, mos arruinarà a tots.-dien alguns llauradors

-Pero, ¿qui s’atrevirà a enfrontar-se en eixa montanya humana?-dien uns atres

Sempre eren els mateixos temors i charrades entre els habitants.

Mentres, Miquel corria en sa casa darrere les mosques:

-Estàs morta malaïda mosca, ¡hem teniu hasda els nassos! ¡Ara voreu!

¡Plaf!

-¡Set! ¡N’he mort set de un sol colp!

I desde fòra de casa de Miquel alguns van escoltar estes exclamacions i comentaven:

-¿Haveu sentit? ¡Algú n’ha mort set de un colp!

-Sí – va dir Miquel – He segut yo. ¡he mort a set d’un colp!

-¡Vaja! ¡Qué fort eres en lo chicotet que eres!

 

La noticia se va estendre per el país com un rastre de pólvora:

-¡Miquel el sastre ha mort a set de un sol colp! – exclamaven uns

-I no eren hòmens corrents, sino molt alts, gegants… – comentaven atres

-Si, si, Miquelet ha matat set jagants d’un sol colp – dien les dones

 

Deformada per la gent, la noticia arribà a oïts del rei. I este va ordenar:

-¡Eixa és la persona que necessitem per a enfrontarmos al gegant! ¡ Porteu-lo immediatament!

Els guardes van portar a Miquel al palau, i el rei li va dir:

-¿És cert lo que diuen, que vas matar a set d’un colp?

-Tan cert com que porteu corona sa majestat – va respondre Miquel

-Conta’m conta’m, ¿com ho vas fer?

-No me donaven treua, m’atacaven per la dreta i per la Esquerra. Vegent-me acossat, vaig reunir totes les forçes i… ¡plaf!…els vaig pegar un gran colp i van caure sense vida als meus peus.

-¡Eres el chic que necessitava! ¡T’enfrontaràs al jagant tu a soletes – li va dir el rei

-¿Al gegant? Pero majestat…yo…no – es va atemorir Miquel confús

-No n’hi han peros que valguen! Ademés, recorda la recompensa.

-¿Recompensa? – va preguntar Miquelet

-¡Si, si! Un milló d’escuts d’or. – li va dir el Rei

-¡Caram! Aixina val la pena intentar-ho! ¡Yo ho faré! – va afirmar Miquel

 

Miquel es va dirigir a un tossal a buscar al jagant. Quan el va vore, es va sorprendre de lo gran que era. I per a que no el vegera, se va amagar en un carro de carabasses que n’hi havia propet, en la mala sort que el gegant:

-Carabasses! El meu menjar favorit!

De un sol grapat, va agarrar totes les carabasses.

El sastre, que estava entre elles, decidí passar a l’atac.

-¡Ací acaben les teues males accions, estúpit gegant!- i el va punchar en una agulla.

-¿Eres tu qui m’ha punchat en eixa agulla, tros de séquia?

-Si, he sigut yo, i te puncharé més si no te rendixes ara mateixa i te dones fet pres!

-¿Yo, pres? ¿ Per un microbi com tu? – va riure el gegant i va intentar esclafar al pobre Miquelet en les mans

Pero Miquel va ser més ràpit i, sense pensar-ho dos voltes, li va punchar el nas al jagant.

I mentres el gegant es posava les mans en el nas, el sastre es va amagar per dins de la camisa del jagant i ràpidament ab una agulla i un fil molt especial, es va posar a cosir.

Lo primer que va cosir van ser les mànigues del gegant, deixant-lo en els braços creuats. Després va seguir cosint ràpidament de dalt hasda baix fins que el va deixar com si fora una mòmia.

En acabant li va pegar un fort colp i el grandot del gegant va caure a terra quedant-se mig mec.

Miquel va córrer per comunicar al rei i al poble la captura del gegant:

-¿en quines armes has matat al gegant? ¿com ho has pogut fer? – li va dir sorprés el rei

-En estisores, agulla I fil! – va exclamar molt content el sastre Miquelet

Tots van acodir a vore al jagant vençut, i el rei li va entregar a Miquel el milló d’escuts promés, i li va dir si volia casar-se en la seua enamorada filla.

El sastre, que també estava molt enamorat, va dir que això es lo que volia, i es van casar i van viure feliços per a sempre.

Leave a comment »

La Bella i la Béstia (versió curta)

Una versió curta de “La Bella i la Béstia”

Va existir una vegada, una jove bonica i bondadosa a la que tots li dien Bella, era l’únic consol del seu viudo pare.

Un dia van anar a dinar al bosc i el pare de Bella va fer la sesta a l’ombra d’un pi. Al despertar i no trobar a la seua filleta per ningun lloc, es va desesperar i la seua anima va entristir.

De pronte, va aparéixer un donyet chicotet, que li va dir:

-¡Oh pobre home, la Béstia ha capturat a ta filla! És millor que fuges d’ací ans que te trobe i que te done mort com a la pobre Bella…

Pero son pare va decidir tallar les flors més oloroses i colocar-les sobre la tomba de sa filla.

Ni això li va deixar fer Béstia, que de sobte va chillar molt fort:

-¡Com no te’n vages, te torturaré i després destruiré el teu poble i diré a tots que ho he fet per culpa de la teua filla!

I el pare s’en va anar plorant del bosc.

Pero Bella no havia mort. Béstia la tenia en sa casa i estava enamorat de la jove.

-¡Deixa’m tornar en mon pare, per favor!- plorava una i atra vegada Bella.

-No, ans casa’t en mi- responia sempre el monstruo.

Tant era l’amor de Bella per son pare i tanta llàstima la que sentia per Béstia, que per fi va acceptar ser la seua muller.

I llavors va succeir el prodigi. La Béstia es va convertir en un Príncip i la casa en un gran Palau.

-Gràcies, Bella- va dir el jove-; una bruixa me tenia encantat hasda que algú me vullguera…

Visitaren al pare de Bella i des de llavors, van començar a viure molt feliços els tres.

http://www.cuentosenvalenciano.tk
Ningún derecho de la imagen nos pertenece (fuente: http://www.coloreamos.org)
Cap dret de la image mos pertany (font: http://www.coloreamos.org)

Leave a comment »